Les Guerres Iugoslaves (1991-2001): (I) La guerra dels deu dies eslovena i la guerra serbo-croata

Guerres Iugoslaves o Guerres Balcàniques?


La península balcànica ha canviat de nom més vegades que qualsevol regió europea. Els noms utilitzats al llarg de la història sovint han fet referència als noms de les civilitzacions establertes en el seu territori o a grans imperis. Uns altres han estat fruit de la comprensió del relleu de la península en època clàssica i renaixement.

Abans del segle XIX, com a reflex de l’interès per la cultura hel·lènica, la península es deia península hel·lènica o grega. En la mateixa època alguns geògrafs occidentals utilitzaven el nom d’Imperi Otomà europeu, Turquia europea i Imperi del Gran Turc. A principis del segle XIX i fins al Congrés de Berlín (1878), el nom polític de Turquia europea va dominar els altres noms.

L’origen geogràfic dels Balcans


Amb Humboladt i Ritter, sorgeix la tendència de substituir la nomenclatura fonamentada en entitats polítiques o històriques, per noms referents a unitats naturals i geogràfiques. En l’època del renaixement es creia en l’existència de la Catena Mundi, una cadena muntanyenca que s’estenia ininterrompudament, d’est a oest, del Mar Negre fins als Alps, que separaven el món hel·lènic dels Barbars del Nord. En realitat la Catena Mundi no existia i la península estava comunicada en direcció nord-sud per diverses valls, especialment la vall dels rius Morava i Vadar. Viatgers del segle XIX van utilitzar el nom de Balcans per a referir-se a diferents muntanyes per les quals passaven. August Zeune, geògraf alemany, l’any 1808 per primera vegada va utilitzar el nom dels Balcans per a referir-se a tota la península (1). Els Balcans comprenen molts altres països que no van formar part de Iugoslàvia: Romania, Albània, Grècia, Bulgària, Grècia i fins a una part de Turquia. Per tant és incorrecte anomenar-les guerres balcàniques, quan no han afectat a tots els països balcànics i si a pràcticament a tots els Iugoslaus, l’única independència pacífica va ser la de Montenegro en 2006.


A principis del segle XX el nom “Balcan” ja era d’ús predominant. Fins als nostres dies s’ha utilitzat el nom de “Balcanització” com a insult polític, en la fragmentació de l’Imperi Austrohongarès l’any 1918 i seguint la destinació d’aquest, el de l’Imperi Otomà. Així com per a referir-se a les perdudes colonials franceses a Àfrica Occidental, amb la separació de vuit estats africans en 1960.

Un altre malnom despectiu per a referir-se als països balcànics és la relació que es fa amb la seva herència cultural bizantina, però en sentit pejoratiu, com a decadència.

Les religions


L’arribada del cristianisme

La religió cristiana arriba als Balcans des de l’est, amb l’exèrcit de Marc Aureli al segle II. L’emperador Constantí reconeix el cristianisme en el 313, per l’edicte de Milà, com a religió oficial de l’imperi romà. En el segle V els huns conquisten les províncies balcàniques, destrueixen esglésies i els bisbes i la població fugen.

Els croats derroten els avars i ocupen la zona nord occidental de la península i els serbis s’estenen pel sud aquest dels croats. En el 800 és coronat Carlemany en la Basílica de Sant Pere a Roma, l’imperi romà es dividirà entre l’oriental i l’occidental.

Domini otomà i conversió de part dels serbis i croats a l’islam


Entre el segle XIV i XV l’imperi otomà porta una religió aliena als Balcans, l’islam. La repressió otomana serà especialment dura contra serbis, macedonis i búlgars que havien resistit durant dos segles a la conquesta otomana. Els cristians van ser privats de tots els drets i solo la conversió, els va permetre contribuir a l’administració i a l’exèrcit otomà i els va donar l’estatus de persones protegides dhimmi.

En la memòria històrica del poble serbi ha quedat gravada gravada fins avui la derrota que van sofrir contra les tropes otomanes a Kosovo Polje, el 1389, fet que s’encarregarà de recordar i recarregar-ho d’èpica, el nacionalisme serbi.

En les zones on la implantació el cristianisme era fort, com Bòsnia, el procés per a convertir a la població ortodoxa (sèrbia) i catòlica (croata), va ser més intens i tenaç. La persecució arribava als àmbits més sensibles de la dignitat humana, un gran numero de serbis, eslaus i croats es van convertir a l’islam per a obtenir privilegis i estar protegits. Els cristians pagaven elevats impostos per al manteniment de l’armada i l’estat musulmà.

La formació militar d’elits –janichars– es llúdria amb soldades gràcies al –devershim-, l’impost sobre els nens sans. Nens “raptats” que s’educaven en la religió islàmica a la Porta Sublima (Govern musulmà a Istanbul). La memòria de la seva identitat era esborrada i substituïda pel menyspreu i odi feia els infidels. La persecució dels serbis ortodoxos va ser especialment dura a la regió central del seu “ser nacional”, on guardaven les relíquies dels reis llegendaris en mausoleus monàstics: Kosovo. Amb el consentiment de la Porta Sublima, els albanesos musulmans es van començar a expandir per la planura de Kosovo, on van agafar terres dels cristians que fugien del terror. Els serbis van trobar refugi a l’Imperi Austrohongarès, on rebien terra i certs privilegis autonòmics a canvi del servei militar, la seva religió ortodoxa ara es trobava en competència amb la catòlica croata.

El fet distintiu dels serbis serà la seva religió ortodoxa i de l’església de San Sava, el que els cohesiona és la resistència a la islamització i al catolicisme. En canvi els croats, es distingeixen d’altres pobles balcànics per la llengua i la religió és una part més de la seva identitat, però no fonamental, encara que el govern croat col·laborador dels nazis de Davant Pavelic, va establir mètodes de purificació ètnica, on la conversió al catolicisme tènia un paper important.

Els serbis, el 1594 es revelen contra els otomans en el Banato, i Sinan Pasha (alt dirigent otomà) ordena que les relíquies de la San Sava (considerat un dels personatges més importants de Sèrbia, fundador de l’església ortodoxa) es traslladin del monestir Milesheva, on es trobaven des de feia dos segles, a Belgrad, on finalment van ser cremades el 27 d’abril de 1594 a la muntanya de Vracara (1).

A Bòsnia, després de la desaparició de l’Imperi otomà, els pocs turcs originaris que habitaven a la zona, es van anar a Turquia. Es va quedar una important comunitat de musulmans d’origen eslau que van formar una nova identitat ètnica, musulmana, a la qual Tito va reconèixer el 1974.

Iugoslàvia va ser un dels últims països on es va preservar la distinció entre “nacions” i “nacionalitats”: entre aquestes últimes els albanesos que vivien principalment en la província autònoma de Kosovo. El nombre d’albanesos era cada vegada major que el de serbis i altres grups, representaven al voltant del 85% de la població total de Kosovo i aproximadament el 20% de la població de la Republica de Macedònia (1).

La religió no va ser la base del conflicte, sinó un suport per als nacionalismes, el motiu principal del conflicte van ser les disputes territorials. Els serbis no es van enfrontar als albanokosovars perquè eren musulmans, sinó perquè s’havien quedat minoritzats en el “cor històric” de la nació sèrbia. Ni els croats ni els serbis reconeixen la particularitat ètnica dels musulmans de Bòsnia, sinó que consideren que són croats o serbis que professen una altra religió. Els croats consideren als serbis en el seu territori històric com uns intrusos.

El primer extermini ètnic. Els Ustachis (croats) contra serbis, jueus i gitanos


El règim ustachi es tractava d’un estat independent croat, col·laborador dels nazis, que es va instal·lar durant la II Guerra Mundial. Els ustachis. L’extermini més gran contra els serbis, especialment contra els de la Krajina croata i els serbis de bosniana, es va produir en l’estiu de 1941, moment en què es constitueix l’estat ustachi. Encara que la persecució i les matances de serbis van durar durant tota la guerra. Les xifres més fiables aportades pels historiadors Bogojlub Kocovic (serbi) i Vladimir Zerjavic (coata) parlen d’un total de 300.000 mates, la qual cosa suposava un 20% de la població sèrbia de Croàcia i Bòsnia. El règim ustachi de Davant Pavelic també va assassinar a milers de gitanos i jueus, uns 40.000 de cada minoria (2)

Un grup de tropes “ustashi” es prepara per a tallar el cap d’un serbi. Tals atrocitats eren comunes durant el seu domini


La repressió i assassinats de gitanos i jueus, responia a les lleis racials de l’estat croat en col·laboració amb els nazis. L’assassinat de serbis, va ser únicament responsabilitat dels ustachis, i responia a un pla per a eliminar la dissidència política, amb la conseqüent neteja ètnica. La persecució dels serbis responia a la doctrina del règim ustachi segons el qual “només eren croats els catòlics i els musulmans”. La “Direcció de l’Estat per a la Renovació” va ser l’encarregada de dur a terme la política de “neteja ètnica”, amb aquest propòsit, a l’estiu de 1941 va posar en funcionament els primers camps de treball, convertits més endavant en camps de concentració i extermini. La neteja ètnica també es va efectuar fora d’aquests camps per unitats especials la missió de les quals era netejar de serbis ortodoxos camps i ciutats. Les dones abans de ser assassinades, eren torturades i fins i tot violades.

Els homes són capturats com a animals, alguns són llançats vius des de l’alt de precipicis (…) Des de Mostar i Caplijina un tren va transportar sis vagons plens de mares, noies i nens majors de deu anys fins a l’estació de Surmanci. Allí se’ls va fer descendir del tren i se’ls va conduir a la muntanya on mares i nens van ser llançats vius al fons del precipici.

En la parròquia de Klpci, 700 cismàtics dels pobles pròxims van ser assassinats Haig de continuar aquesta enumeració? En la pròpia ciutat de Mostar, van ser emmanillats per centenars, portats en vagons fora de la ciutat i abatuts com a bèsties.

Agost de 1941. Carta de Alojzije Misic, bisbe catòlic de Mostar dirigida al seu superior a Zagreb, Alojzije Stepinac.
Rodrigo, Javier (ed.) ‘Polítiques de la violència. Europa s. XX’. L’estat independent de Croàcia (NDH) (p. 219). Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2014


La denúncia de Alojzije Misic, bisbe de Mostar, no treu que sectors de l’església catòlica croata col·laboressin en la política de conversió massiva i obligatòria impulsada pels ustachis a través de la “Direcció de l’Estat per a la Renovació-Sector Religiós”, que es va fixar com a objectiu convertir al catolicisme a 1 milió de serbis i que els seus resultats van ser la deportació, persecució o mort de milers de persones. Quan va acabar la guerra, mitjançant una carta pastoral del 20 de setembre de 1945, en la qual reconeixia que una part del bisbat havien pecat amb les seves pràctiques contra la cristiandat, encara que van subratllar que es tractava d’un nombre mínim de sacerdots.

En data primerenca, després de les primeres matances de l’estiu de 1941, el 12 d’octubre del mateix any, intel·lectuals i dirigents polítics islàmics de Bòsnia, contraris a la col·laboració musulmana en la massacre, van fer pública la “Declaració de Sarajevo en la qual van rebutjar aquestes pràctiques de neteja ètnica.

Guerres i descomposició de Iugoslàvia

Els primers símptomes de la descomposició de Iugoslàvia


Des de la dècada dels anys 70, la Iugoslàvia comunista liderada pel Mariscal Tito, va començar a enfrontar-se a tensions internes de caràcter nacionalista. D’una banda els croats i eslovens eren partidaris d’una federació descentralitzada que els concedís major autonomia. Per un altre, els serbis defensaven una federació més centralitzada que els assegurés el domini de la federació ja que en el conjunt del país era el major grup ètnic. El 1968 els albanesos de Kosovo van demanar l’estatut de república i una universitat autònoma, el 1974 Tito va concedir la autonomia a Kosovo com a regió autònoma dins de Sèrbia.

Un altre element d’inestabilitat, era el ressentiment de les republiques més riques, Croàcia i Eslovènia, que sentien que havien d’aportar massa al desenvolupament de les repúbliques més pobres en detriment del seu propi desenvolupament. A tot això cal sumar la crisi econòmica, el 1988 la taxa d’inflació va aconseguir el 2.500%

La mort de Tito el 1980 va portar més inestabilitat política, ja que la constitució de 1974 va establir un sistema de presidències d’un any de durada, sobre la base dels vuit líders de les repúbliques. Aquests mandats tan curts, van deixar un buit en el poder fins que Slobodan Milošević va accedir a la presidència de Sèrbia de 1989 fins a 1997 i de 1997 al 2000 a la de Iugoslàvia. Milosevic, un comunista que davant la caiguda dels règims comunistes europeus i el creixent nacionalisme eslovè i croat, va optar per aferrar-se al nacionalisme serbi per a mantenir-se en el poder, aquest nacionalisme s’amagava en una retòrica de la defensa de la integritat de Iugoslàvia i en la protecció de les minories sèrbies en les repúbliques de Bòsnia i Croàcia. El 28 de juny de 1989 Slodoban Milošević, dóna un discurs en el camp de Gazimestán a Kosovo Polje, durant la commemoració del 600 aniversari de la Batalla de Kosovo doni els serbis havien estat derrotats pels otomans. El discurs es va produir en un context de tensió i enfrontaments entre serbis i albanesos a Kosovo i l’auge del nacionalisme eslovè i croat. El discurs es va fer celebri i polèmic perquè es va referir al fet que no podien excloure’s nueves enfrontaments armats, i alguns periodistes van assenyalar aquest discurs com el preludi de les sagnants guerres iugoslaves, altres analistes suggereixen que el discurs va ser manipulat i va ser la tergiversació posterior la que va alimentar els conflictes posteriors. La veritat és que en algunes parts del discurs si que utilitza el nacionalisme, a Sèrbia com a defensora de la cultura, religió i societat Europea enfront de l’invasor otomà (o islàmic que diria la ultradreta actual) un discurs que podria encaixar amb l’ultranacionalisme:

Fa sis segles, Sèrbia es va defensar heroicament a si mateixa en el camp de Kosovo, però també en aquella ocasió defensava a Europa. Sèrbia era llavors el bastió que va defensar la cultura europea, la religió i la societat europea en general. Per tant, avui sembla injust, poc històric i absurd entendre Sèrbia com una cosa diferent a Europa.”

Però també en la major part del discurs defensa la cooperació nacional, la tolerància nacional i les relacions harmonioses i entre iguals perquè avanci Iugoslàvia:

Des que les nostres comunitats multinacionals han existit, el seu punt feble han estat les relacions entre nacions diferents. L’amenaça que aquestes divisions generen en la pàtria comuna han generat una onada de sospites, acusacions i intolerància. Una onada que invariablement creix i és difícil de parar. Aquesta amenaça ens ha penjat com una espasa de Dàmocles durant massa temps. Els enemics externs i interns de comunitats multinacionals són conscients d’aquesta i per tant han organitzat la seva activitat contra nosaltres fomentant conflictes nacionals. En aquest moment, nosaltres, a Iugoslàvia ens comportem com si mai haguéssim tingut tal experiència, pel fet que en el nostre passat distant hem viscut la tragèdia d’experimentar els més greus conflictes nacionals que una societat pot sofrir i sobreviure.

Les relacions iguals i harmonioses entre tots els pobles que conformen Iugoslàvia són una condició necessària per a la nostra existència, per a sobreviure a les crisis i en particular, són una condició necessària per a garantir la prosperitat econòmica i social de tot el país. En aquest sentit, Iugoslàvia no està fora de l’ambient social contemporani, i particularment del món desenvolupat. Aquest món contemporani està mes marcat per la tolerància nacional, la cooperació nacional, i la igualtat entre les nacions. El progrés econòmic i tecnològic , així com el desenvolupament polític i cultural, han orientat als pobles els uns als altres, els han fet interdependents i cada vegada més iguals entre ells. Un poble (iugoslau) unit i en igualtat de drets pot convertir-se en part de la civilització cap a la qual el món modern es mou. Si nosaltres podem estar al capdavant d’aquesta columna que condueix a tal civilització, no hi ha cap motiu perquè estiguem en la seva cua.

Veure el discurs de Gazimestán, pronunciat el 28 de juny de 1989 per Slobodan Milošević, complet: https://es.wikisource.org/wiki/discurso_de_gazimest%C3%A1n

Les eleccions de 1990, convocades després de les caigudes dels comunismes europeus, en lloc d’enfortir el diàleg entre els diferents pobles iugoslaus, van portar la victòria dels nacionalismes en totes les Repúbliques, alimentant els discursos d’odi en la campanya, discursos que es van traduir a la pràctica en les diferents guerres iugoslaves. Els esdeveniments internacionals, la caiguda del mur de Berlín i els països comunistes europeus, no van ajudar a mantenir i reformular el país comunista més flexible, democràtic i únic estat comunista que havia practicat l’autogestió econòmica (amb els seus encerts, defectes i limitacions).

Penjo aquest interessant documental de la BBC “La mort de Iugoslàvia” (1995), de 6 capítols, per a tenir una idea sobre els motius que van provocar la desintegració de Iugoslàvia:

“The dead of Iugoslàvia” (1995) Regne Unit. Directors: Paul Mitchell, Angus MacQueen. Guió: Laura Silber. Música Debbie Wiseman. Repartiment Documental (Internvenciones de Robin Ellis). Productora: Brian Lapping Associates.


La independència d’Eslovènia, “la guerra dels deu dies”

Ètnies de Iugoslàvia, cens de 1991

El 25 de juliol de 1991, el Parlament eslovè va proclamar la independència. Aquí va començar la cadena d’esdeveniments que van portar a la destrucció de Iugoslàvia, amb 5 guerres en 10 anys. La secessió va ser preparada amb antelació de manera meticulosa. El 27 de setembre de 1989 el Parlament eslovè va aprovar la seva nova constitució, basada en el model babarès. La nova constitució, atribuïa a l’estat eslovè el dret a no contribuir a les càrregues col·lectives de la Federació Iugoslava i impedia la concurrència de partits d’àmbit federal en els processos electorals eslovens (3). Davant aquesta iniciativa l’estat federal iugoslau no va saber articular cap resposta, ni política, ni jurídica. Els eslovens encara trigarien dos anys a independitzar-se, preparant lleis, disposicions de les quals es dotaria l’estat eslovè independent. Però sobretot preparant-se per a haver de fer front a l’Exèrcit Popular Iugoslau. Paralitzat el poder executiu, i sense autoritat, la Lliga dels Comunistes, els oficials de l’exèrcit eren els únics disposats a defensar la federació, amb les armes si calgués.

Dins de la Republica Federal Iugoslava cada estat tenia les seves pròpies Unitats de Defensa Territorial. Els càrrecs superiors de les Unitats de Defensa eren pro-Iugoslaves, però els reclutes i comandants intermedis, així com les armes, depenien de cada república. Els eslovens van intentar retenir (i van aconseguir retenir una part) els arsenals locals de la seva Unitat de Defensa. Alhora que en secret, van crear un duplicat de la dissolta Unitat de Defensa Territorial, també van comprar armes al mercat internacional. Entre maig i octubre de 1990 la MSNZ va enquadrar a 21.000 homes entre agents de policia i antics reclutes de l’antiga Unitat de Defensa Territorial. (4)

Tancs iugoslaus pretenien intimidar als independentistes eslovens, controlar duanes, incloent l’important port de Koper i l’aeroport internacional de Benik. Les consideracions polítiques van evitar que a Eslovènia es desfermarà una guerra real. Els militars federals no es van atrevir a utilitzar ni l’artilleria ni l’aviació. La policia, unitats especials i exmembres de les Unitats de Defensa Territorial amb l’ajuda de civils, van obstaculitzar les carreteres amb barricades de camions i van destruir en emboscades un bon nombre de tancs. Els independentistes van buscar des del primer moment el suport internacional. Michael Mayer veterà corresponsal de la revista Newsweek va escriure que Eslovènia “no sols va disparar primer, sinó que coreografió la violència amb vista a dramatitzar la situació” i aconseguir el suport internacional per a Ljubljana. La primera baixa de la guerra eslovena va ser un pilot eslovè de l’exèrcit federal, que va morir quan el seu helicòpter va ser tombat quan sobrevolava el centre de Ljubljana. El numero de baixes del conflicte va ser de 44 morts i 146 ferits de l’exèrcit federal iugoslau; i de 18 morts i 182 ferits de les forces eslovenes. La destrucció de béns particulars i infraestructures va ser escassa, a causa del caràcter contingut dels combats (5)

Independència de Croàcia i inici de la guerra civil croato-sèrbia


Les tensions en la Krajina i Eslavonia


El 1989, en ocasió del 600 aniversari de la batalla de Kosovo Polje, els serbis de Krajina van realitzar diferents protestes i poc després van instaurar “regions autònomes”. L’agost de 1990 van tallar la carretera amb escopetes de caça i algunes recuperades de la policia local i al setembre van proclamar la primera “regió autònoma” al voltant de la ciutat de Knin. Les autoritats croates es van negar a reconèixer qualsevol tipus d’autogovern a la Krajina i a Eslavonia, així que no es va donar cap oportunitat per a rebaixar les tensions; mentre s’encarregaven de purgar l’administració als ciutadans serbis, comprava armes al mercat internacional, i el president Tudjmnan es negava a condemnar el règim ustachi de Davant Pávelic, a més de fer declaracions incendiàries com quan va recordar públicament d’estar orgullós que la seva dona no fos “ni sèrbia, ni jueva” (6) Els serbis temien que es produís un nou genocidi de la seva població si els nacionalistes croats ocupaven els territoris de Krajina i Eslavonia.

Proclamació d’independència (25 juny 1991)


El 19 de maig de 1991, les autoritats croates van celebrar un referèndum d’autodeterminació, es podia votar entre la independència o romandre a Iugoslàvia amb una unió menys estreta. Les autoritats sèrbies locals van cridar al boicot a la consulta, sent aquest seguit per la immensa majoria de serbocroates, amb el que el vot a favor de la independència va aconseguir el 94,17%. El 25 de juny de 1991, Croàcia igual que Eslovènia va proclamar la independència. Forces armades croates es van enfrontar als rebels serbis de la Krajina i la Eslavonia Oriental. Els xocs fins a aquell moment havien estat de caràcter nacionalista, ja que Eslovènia era homogènia ètnicament, els xocs a Croàcia introdueixen el concepte de conflicte interètnic. Els serbis eren majoria a la Krajina un 60-70%- i configuraven una minoria important a la Eslavonia un 30-40% de la població-, els serbis de la Krajina havien col·laborat amb la guerrilla partisana durant la II Guerra Mundial, com a resposta a la repressió del moviment ustachi croat (7).

(A l’esquerra) Vojislav seselj: Polític nacionalista serbi, fundador i president del Partit Radical Serbi. (A la dreta) el capità Draguen Vasiljkovic: Va organitzar la unitat paramilitar Knindže,
Knin ninjas  de la Krajina, va ser arrestat a Austràlia al gener del 2006, extradit a Croàcia al juliol de 2015 i condemnat per un tribunal croat a 15 anys de presó en 2017. Finalment posat en llibertat al març del 2020


La guerra serbo-Crota (1991-1995)

Ocupació sèrbia de la Krajina i Eslavonia

En proclamar la independència milícies irregulars sèrbies secundades per l’exèrcit iugoslau es van fer amb el control de la Krajina, de la major part de la Eslavonia oriental i d’una petita part de la Eslavonia occidental confrontant amb Bòsnia i Hercegovina. Però la guerra a gran escala va esclatar a l’agost., quan els soldats croats es van negar a combatre en l’Exèrcit Popular Iugoslau, així com albanesos, macedonis i bosnis que van desertar en massa. S’estima que després d’aquestes desercions, el 90% de l’exèrcit iugoslau eren serbis. Les tropes sèrbies (oficialment iugoslaves) i paramilitars sèrbies, van envoltar la ciutat ciutat fronterera de Vukovar, on la població croata i la 204a Brigada es va atrinxerar i va defensar les seves posicions contra les brigades mecanitzades d’elit del JNA, secundades per moltes unitats paramilitars sèrbies. Civils ètnicament croats s’havien refugiat a la ciutat, mentre que altres grups van fugir de les zones en conflicte. En termes generals, els croats es van escapar de les zones frontereres amb Bòsnia i Sèrbia, mentre que els serbis es dirigien cap a elles. A Eslavonia Occidental, els serbis van ocupar ràpidament gran part dels municipis de Grubišno Polje, Daruvar, Slatina, Orahovica, Pakrac, aquest de Novska i oest de Nova Gradiška. La situació per als croats en Vukovar cap a octubre i principis de novembre es va fer cada vegada més desesperada. Cap al final de la batalla, un nombre creixent de civils croats van ser assassinats per forces sèrbies en hospitals i refugis protegits per la Creu Roja. El 18 de novembre de 1991, Vukovar va caure en mans sèrbies després d’un setge de 87 dies i es va produir la massacre de Vukovar (8), sent els supervivents transportats a camps de presoners, la majoria d’ells al camp de Sremska Mitrovica. La ciutat de Vukovar va quedar completament destruïda.

Vukovar destruïda. Peter Denton, 29 de novembre de 1991


Explosió a l’edifici del Govern croat a Zagreb (7 oct. 1991)


El President Tudjman va fer una declaració el 5 d’octubre de 1991 cridant a tota la població a mobilitzar-se i defensar-se contra el que definia com “imperialisme de la Gran Sèrbia”. El 7 d’octubre, va haver-hi una explosió a l’edifici del Govern a Zagreb quan Tudjman, Mesić i Marković estaven presents. L’explosió va destruir moltes dependències, però no va aconseguir matar a cap dels líders. El Govern va declarar que havia estat un atac aeri de l’aviació de l’exèrcit iugoslau, 26 anys després, va demanar una ordre de captura internacional per a 6 exsoldats iugoslaus i un croat (9). L’exèrcit croat havia rebut informacions de l’aeròdrom de Bihać que s’estava preparant una missió aèria secreta, però no van ser tingudes en compte per la falta de detalls.​ El govern i l’exèrcit iugoslau van negar ser responsables de l’explosió, acusant el govern croat de provocar un atemptat de “falsa bandera” per a acusar-los. L’endemà el Parlament croat va tallar tots els llaços encara existents amb Iugoslàvia. Avui dia, es considera el 8 d’octubre com el Dia de la Independència de Croàcia.

Contratac croat (nov-des. 1991)


A començaments de novembre de 1991, l’Exèrcit Croat havia iniciat un reeixit contraatac a l’Eslavonia Occidental, la qual cosa va ser el punt d’inflexió en el desenvolupament de la guerra. Els croats van desenvolupar l’Operació Otkos-10 entre el 31 d’octubre i el 4 de novembre de 1991 que va suposar la recuperació de 300 km² en les àrees compreses entre les muntanyes Bilogora i Papuk. Va ser seguida per l’Operació Papuk-91 en les municipalitats de Daruvar, Slatina i Orahovica. Al desembre de 1991 Croàcia es trobava partida en dues: l’ocupació de Krajina i bona part d’ Eslavonia, per les milícies sèrbies, impedia la comunicació entre la costa dàlmata i la resta del país. Durant la guerra, els serbis van atacar les ciutats de Dubrovnik, Sibenik, Zadar, Karlovac, Sisak, Slavonski, Brod, Osijek, Vinkovci, Pakrac i Vukovar. El 19 de desembre de 1991, durant la fase més dura de la guerra, les Regions Autònomes Sèrbies de Krajina es van autoproclamar independents sota la denominació de República Sèrbia de Krajina. Simultàniament, es va realitzar posteriors avanços a Posavina durant la segona meitat de desembre – Operació Orkan-91.

En sis mesos, 10.000 persones havien mort, centenars de milers havien fugit i desenes de milers de cases havien estat destruïdes.

Alto al foc (2 gen. 1992)


El 2 gener de 1992 es va declarar un alto al foc, gràcies en part, al fet que la resistència croata ja era escassa i que Sèrbia ja estava satisfeta amb els territoris conquerits. La propaganda des de Belgrad era d’advertir d’un possible ressorgiment de l’Alemanya nazi, una Croàcia governada novament pels ustachi, els interessos imperialistes dels EUA i la determinació vaticana d’acabar amb la cristiandat ortodoxa. Mentre els croats com els eslovens van intentar buscar el suport de la Unió Europea i els Estats Units, mostrant a Iugoslàvia com un estat dictatorial que els agredia i els volia eliminar com a nació. El 15 de gener de 1992, Croàcia va ser reconeguda per la Comunitat Europea i el 22 de maig de 1992 es va convertir en membre de les Nacions Unides, a canvi d’acceptar esmenes en la constitució en defensa dels drets humans de les minories nacionals. Els enfrontaments van continuar però a petita escala, les forces croates amb l’objectiu de trencar el cèrcol de Dubrovnik i o altres ciutats croates i impedir els atacs serbis amb coets.

Avanços militars croats


El 1993 les forces croates van realitzar diverses operacions amb la finalitat de recuperar territoris i ciutats croates sota el setge dels bombardejos serbis.

El conflicte a Croàcia va continuar el 1993 a menor escala que el 1991 i 1992. Es van desenvolupar més operacions reeixides a càrrec de forces croates, a fi de recuperar territori i alliberar ciutats croates dels bombardejos serbis (per exemple, Zadar i Gospić), però la lluita va ser molt limitada entre l’alto-el-foc de 1992 i les ofensives croates de 1995, i les accions militars efectuades en aquest període de tres anys i mig van durar en total unes dues setmanes. El 1993, les forces croates van realitzar tres grans operacions, la recuperació de la la presa hidroelèctrica de Peruca, entre el 27 i 28 de gener i territori pròxim a la ciutat de Zada, en l’Operació Maslenica entre el 22 de gener i el 10 de febrer. En canvi, l’Operació Medak a la zona de Gospic entre el 9 i el 17 de setembre va acabar amb 70 civils serbis assassinats per les tropes regulars croates (10) i el tribunal de la Haia va investigar als oficials croats Janko Bobetko, Rahim Ademi, Mirko Norac i altres pels crims comesos durant aquesta operació.

Es van aprovar diverses resolucions en l’ONU exigint a Croàcia que es retirés a les posicions que ocupava prèviament i que contingués les operacions militars. Els croats més nacionalistes es van sentir agraviats, ja que cap resolució de l’ONU havia exigit als serbis no atacar a Croàcia al principi de la guerra. A l’octubre de 1993, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va afirmar que les zones sota administració de l’ONU, protegides per UNPROFOR, eren part integral de la República de Croàcia.

Durant el període 1992-1995 la UNPROFOR pràcticament només es van dedicar observar i a fixar les fronteres delimitades per la guerra, fracassant en l’intent de donar als refugiats alguna possibilitat de tornar a les seves cases. S’estima que va ser expulsada el 98% de la població croata resident en la Krajina, els croats quan van tenir oportunitat, el 1995, van expulsar als serbis, com veurem més endavant.

El 18 de febrer de 1993, les autoritats croates van signar l’Acord de Daruvar amb els líders serbis de Eslavonia Occidental. L’acord es va mantenir en secret i tractava de normalitzar la vida de la població de la zona. No obstant això, les autoritats de Knin van prendre nota del tracte i van arrestar als líders serbis responsables d’aquest, per acceptar una reintegració pacífica a Croàcia.

Neteja ètnica A la Krajina


Els croats reclamaven que es reobrís el trànsit de l’autopista Zagreb-Slavonski Brod ocupada pels serbis, prop de Okučani, i s’oposaven al fet que 1/4 part del qual consideraven el seu territori nacional estigués sota domini serbi. A principis de maig de 1995, la violència va explotar de nou. La RSK va perdre el suport de Belgrad, parcialment a causa de la pressió internacional. Al mateix temps, l’exèrcit croat ara ja completament preparat i ben armat, va prendre de nou la totalitat dels territoris ocupats de Eslavonia Occidental durant l’Operació Bljesak. Com a represàlia, forces sèrbies van atacar Zagreb amb coets, matant a 7 persones i ferint a 175.

A l’agost de 1995, Croàcia va començar l’Operació Tempesta i ràpidament va ocupar la majoria de la RSK, excepte una petita franja prop de la frontera sèrbia (Eslavonia Oriental). En uns quatre dies, prop de 150.000-200.000 civils serbis van fugir, la majoria cap a Sèrbia i Bòsnia. És considerada per número la major neteja ètnica a Europa des de la fi de la segona guerra mundial.

La naturalesa d’aquest èxode és encara avui discutida entre serbis i croats: els primers sostenen que la neteja ètnica va ser planejada pel Govern croat per a crear un estat homogèniament ètnic croat, mentre que els segons al·leguen que el president Tudjman va respectar la promesa de no atacar als civils i atribueixen els assassinats a accions individuals per part de grups paramilitars croats descontrolats. En conjunt, el cens de 2001 mostra 380.032 serbis menys a Croàcia, si el comparem amb el de 1991.

Refugiats serbis croats de Krajina van acudir en massa a la carretera a Banja Luka a Bòsnia

‘La tormenta que arrasó la Krajina’ Euronews, 4 d’agost de 2015

‘La operación tormenta: la limpieza étnica y el éxodo serbio ante los que el mundo cerró los ojos’. Denis Lukyanov. Sputniknews, 7 d’agost de 2020


Els serbis van ser exterminats només per una raó: perquè eren serbis. Els serbis són culpables de tot. No podem alterar aquest estereotip, però volem que el món conegui els horrors que el poble serbi va haver de sofrir durant els anys de guerra

Aleksandar Vucic, President de Sèrbia, en un esdeveniment commemoratiu dedicat a l’aniversari de l’èxode serbi.


Uns pocs mesos després, la guerra va acabar amb la negociació dels Acords de Dayton, posteriorment signats a París al desembre de 1995.

En el pròxim capítol veurem la guerra civil a Bòsnia i Hercegovina que va tenir lloc al mateix temps que la guerra serbo-croata, però en un estat multiètnic i amb la població de cada ètnia molt més dispersa en el territori, on els assassinats per motius ètnics encara van ser de majors dimensions, en aquest cas, majoritàriament comesos pels serbis.

El comandant Zeljko Raznatovic ‘Arkan’, amb les seves les seves tropes dels Voluntaris de la Guàrdia Sèrbia o ‘Tigres de Arkan’, un grup paramilitar serbi que va realitzar matances de bosnis i croats durant la guerra de Croàcia i especialment la de Bòsnia. Més informació: https://www.taringa.net/+info/els-tigres-de-*arkan_*12t5cl

(1) Bogdanovic, Igor. Els Balcans. Universitat Oberta de Catalunya (UOC), setembre de 2005

(2) Mazower, Mark. Los Balcanes (pàg. 214-215). Mondadori, 2001

(3) Martín de la Guardia, Ricardo M; Pérez Sánchez, Guillermo. La Europa Balcánica. Yugoslavia, desde la segunda guerra mundial hasta nuestros días. Historia Universal Contemporánea, 17. Editorial Síntesis, 1997

(4) Veiga, Francisco. La Fábrica de las fronteras. Guerras de secesión yugoslavas, 1991-2001 (pàg.36). Alianza Editorial. Madrid, 2011

(5) Ídem (pàg. 39)

(6) ‘Dr Franjo Tuđman, 1992-1999’, Miloš Vasić, Vreme, 18 de desembre de 1999

(7) Taibo, Carlos. La desintegración de Yugoslavia. Los Libros de la Catarata, 2018

(8) ‘Cientos de miles conmemoran el 25 aniversario de la caída de Vukovar’. La Vanguardia, Redacción.18 de desembre de 2016

(9) ‘Acusan seis ex soldados yugoslavos de bombardear el gobierno croata en 1991 eldiario.es / EFE, 13 de desembre de 2017

(10) ‘La ONU pone en la picota a Croacia por una matanza’. Ramón Lobo. El País, Internacional. 14 d’octubre de 1993

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s