El carlisme (Iªpart): des de la Primera Guerra carlina fins la II República

El Carlisme neix com un moviment polític tradicionalista i antiliberal el 1833 després de la mort de Ferran VII i la lluita pel tron entre Carles Maria Isidre i Isabel II. Encara que els seus antecedents es poden trobar en anteriors revoltes camperoles com la d’ “Els Matiners” o la d’ “Els Malcontents” a Catalunya. Disposava d’un fort arrelament popular en algunes zones d’Espanya, especialment a les ciutats petites i mitjanes i a les zones rurals del seu voltant, del País Basc, Navarra, Catalunya, País Valencià, Aragó, i la zona del  Maestrat; i en menor mesura, a Andalusia i Castella.

El suport social del carlisme provenia del clergat mitjà i baix , que percebia el liberalisme com a enemic de la religió i de l’església catòlica, una por a perdre privilegis que no era infundada com es comprovaria amb les posteriors desamortitzacions sobre l’església; la mitjana i baixa noblesa del nord peninsular enfront de l’alta noblesa que, amb algunes excepcions, va acabar integrant-se al nou estat liberal; però no s’ha de simplificar com un moviment únicament format per capellans i baixa i mitjana noblesa,  una part important de la pagesia que veia amenaçades les seves tradicions i la seva situació econòmica a causa de les reformes liberals que atacaven les terres comunals i enfortien la mitjana i gran propietat.

Durant el segle XIX va protagonitzar tres guerres civils, malgrat ser derrotat en les tres guerres, va mantenir bona part de la seva força durant el període de la restauració; al segle XX, va participar a la Guerra Civil a favor del Bàndol Nacional, va ser aborbit o silenciat posteriorment pel règim franquista i una part d’ell perseguit, i ja amb la transició molt més minoritàries les seves forces, va patir divisions i guerres internes entorn al successor al tron i a causa del canvi ideològic cap a postures progressistes de Carles Hug i els seus defensors, fins arribar a l’actualitat a ser un moviment testimonial.

Farem un breu repàs per les tres guerres perquè ja hi ha molts llibres i estudis sobre el tema i m’interessa centrar-me més en els seus militants, la forma que tenien de captar els treballadors i el seu paper com a força de xoc antiliberal i contrarevolucionària durant la restauració i la I i II república, així com la seva participació en el cop de Primo de Rivera i especialment en el cop franquista.

Les Guerres Carlistes del s.XIX

La primera guerra carlina va començar després de la mort de Ferran VII el 1833 i la lluita pel tron entre Isabel II, filla de Ferran VII, i Carlos Maria Isidro, germà del Rei. Els partidaris de Carles Maria Isidre, estaven a favor de mantenir l’antic règim, on l’església i l’aristocràcia tenien un paper central; els partidaris d’Isabel defensaven les reformes liberal-burgeses , sorgides de la revolució francesa i la revolució industrial.  Ferran VII va optar per donar el tron a la seva filla Isabel II, els carlins van denunciar una suposada il·legitimitat del procés ja que consideraven que el rei podria haver estat manipulat. 

Malgrat que una de les principals reclamacions del carlisme era la defensa dels Furs, no va proclamar la defensa d’aquests fins a un any després de l’inici de la Guerra. El 7 de setembre de 1834 Don Carlos llança per primera vegada un manifest netament foral pel qual confirma els furs de Biscaia (1)

La Primera Guerra Carlista va ser la més cruel i sagnant, va causar uns 200.000 morts. Els primers aixecaments a favor de Carles Maria Isidre (Carles V) van tenir lloc en diferents punts de país, però va ser al País Basc, Navarra, Aragó, Catalunya i el País Valencià, on es van convertir en una guerra que va durar fins el 1839 al nord de país, i al país Valencià el general carlista Ramon Cabrera va resistir pràcticament un any més.

Tomás_Zumalacárregui_ (portrait)
Tomás de Zumalacárregui (Ormáiztegui, Guipúscoa, 29 de desembre de 1788 – Cegama, Guipúscoa, 24 de juny de 1835)

La segona Guerra Carlista va durar menys temps que la primera i no va ser tan cruenta. La Guerra es va desenvolupar sobretot en algunes zones de Catalunya, i també va tenir episodis a Guipúscoa, Navarra i Aragó. El 1845 l’Infant Don Carles va abdicar en favor del seu fill Carles Lluís de Borbó (Carles VI), com a pretendent a la corona. Les accions dels carlins van ser de caràcter guerriller, la derrota va tenir com a conseqüència l’exili del General Cabrera , alguns grups carlins van prosseguir les accions armades fins a 1860.

La tercera guerra carlina es va iniciar amb l’aixecament armat dels partidaris de Carles Maria de Borbó (Carles VII), coincidint amb la revolució de 1868 que va suposar el destronament d’Isabel II i l’inici de l’anomenat sexenni democràtic (setembre 1868-1811 de febrer de 1873). Carles María de Borbó  va publicar un manifest en el qual exposava la seva intenció de constituir unes Corts d’estructura tradicional i promulgar una Constitució o carta atorgada, així com realitzar una política econòmica proteccionista.

Per la seva defensa de la unitat catòlica i del sistema monàrquic tradicional, els neocatòlics antics partidaris d’Isabel II, es van integrar en el partit carlista, que es va constituir amb el nom de Comunión Católica-Monárquica. Els carlins van participar per primera vegada a les eleccions, aconseguint la seva màxima representació el 1871 amb 51 diputats.

Els principals focus de la tercera guerra carlina,  van ser algunes ciutats de petita i mitjana grandària i les seves zones rurals del País Basc, Navarra i Catalunya, i en menor mesura Aragó, País Valencià i Castella. La guerra va desestabilitzar la monarquia parlamentària d’Amadeu I (1871-1873) i la breu I República (11 de febrer de 1873 – 29 desembre de 1874), i va finalitzar el 1876 amb la conquesta de la capital carlina, Estella, i l’exili de Carles Maria de Borbó a França. El 1898, aprofitant la crisi per la pèrdua de les colònies espanyoles, hi va haver algun intent de revolta, però tots van fracassar.

Savalls1
Francesc Savalls i Massot (la Pera, 1817 – Niça, 1886), general Carlista català (Empordà). Va participar a les tres guerres carlines
caricatura carlista
Caricatura del carlisme a la revista satírica, liberal i anticarlista “La Flaca”. 2 setembre 1870
Carlismo.jpg

Caricatura del carlisme a la revista satírica, liberal i anticarlista “La Flaca” (segona època), núm 50. 30 de gener de 1873.
ters
21 agost 1869 “La Flaca”

El carlisme durant la restauració

El Regnat d’Alfons XII (1875-1885): turnisme i caciquisme

Cánovas del Castillo, dirigent del Partit Conservador i Sagasta del Partit Liberal van pactar tornar-se en el poder. El turnisme garantia la victòria de Conservadors i Liberals i deixava fora del sistema a l’oposició: republicans, socialistes, regionalistes, nacionalistes, i també als carlins intransigents. Les eleccions eren una farsa, els cacics (homes amb grans recursos econòmics assentats sobretot en el medi rural) seguint les instruccions del governador civil de cada província, s’encarregaven que els votants complissin el resultat prèviament pactat entre Conservadors i liberals.

El règim de la restauració es va dotar d’una nova constitució. Aquesta no especificava el tipus de sufragi però posteriorment,  el govern del Partit Conservador de Canovas va aprovar la Llei Electoral de 1878 que establia el vot censatari, limitat als majors contribuents. Les principals característiques de la Constitució de 1876 eren:

-La sobirania compartida amb el rei:

Poder legislatiu compartit amb les Corts: Dret de veto absolut sobre lleis aprovades per les Corts.

El rei podia convocar, suspendre o dissoldre les corts.

Enfortiment de la monarquia: El rei designava els ministres i tenia el comandament directe sobre l’exèrcit

-Corts bicamarals: Congrés triat mitjançant sufragi censatari. El Senat estava format pels Grans d’Espanya, les jerarquies eclesiàstiques i militars, els senadors elegits per sufragi censatari de les rendes més altes i els senadors nomenats pel rei.

-La religió catòlica és declarada religió oficial de l’Estat.

El 1879 Cándido Nocedal com a representant del pretendent Carles va reorganitzar el partit mitjançant una xarxa de diaris afins que van realitzar una campanya molt agressiva contra el règim.

El reforçament del poder de rei i que la religió catòlica fos declarada com l’oficial de l’estat, va atreure a una part del carlisme que es va integrar en el sistema de la restauració, aquest carlisme moderat va ser liderat pels germans Luis i Alejandro Demani, tenia com a òrgan oficial el diari la Unión, així com la revista la Espanya catòlica.  La Unión Católica d’Alejandro Pidal es va enfrontar als carlistes més intransigents de Nocedal i va acabar unint-a el Partit Conservador de Cánovas.

A principis de 1884 Alejandro Pidal va ser nomenat ministre de Foment en un govern presidit per Cánovas , fet que va consolidar la posició de Nocedal els carlins intransigents, que van acusar Pidal d’acceptar el liberalisme.

Cándido_Nocedal, _de_Luque
Caricatura de Cándido Nocedal a “El Buñuelo”, diari burlesc i antimonàrquic, 3 març 1881

La mort d’Alfons XII el 1885  va obrir el període de la  Regència de Maria Cristina d’Habsburg (1885-1902)  fins a la majoria d’edat d’Alfons XIII, Cánovas i Sagasta van reafirmar en el Pacte del Pardo (1885) el funcionament del sistema tornista. També el 1885 va morir Cándido Nocedal, Carlos, en comptes de nomenar en la direcció del partit al fill de Nocedal, Ramón, va assumir ell mateix el càrrec. El 1886 a causa del naixement d’Alfons XIII, Carlos va publicar un manifest dirigit als espanyols reclamant els seus drets sobre la corona. Posteriorment va reorganitzar el partitdividint Espanya en quatre grans circumscripcions i nomenant un cap per a cadascuna d’elles, també es va crear la primera Joventut Carlista d’Espanya a Madrid i posteriorment es crearien altres.

Des de  El Siglo Futuro, Ramon Nocedal, insatisfet pel seu paper secundari, no deixava d’atacar  La Fe, que representava la tendència bel·licosa del partit carlista. Don Carlos va demanar la pau entre els seus partidaris, però no va ser escoltat. El 1888 el pretendent va indicar a Luis Maria de Llauder la publicació del seu famós escrit,  El Pensamiento del Duque de Madrid. Nocedal es va oposar a aques , indicant des de  El Siglo Futuro  que a la Comunión Tradicionalista el primer era Déu, després la Pàtria i finalment el Rei, considerant que Carlos s’havia allunyat de Déu i de la Pàtria.  Carlos va reaccionar expulsant del partit a Nocedal, que va arribar a dir que Don Carlos s’havia liberalitzat. El capellà sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany el 1884 va escriure el llibre  El liberalismo es pecado que es convertiria en la base ideològica del tradicionalisme carlista integrista, Sardà crític amb  El Pensamiento del Duque de Madrid, a finals de juliol de 1888  en El Siglo Futuro  va publicar un manifest, reproduït per molts diaris de províncies, en què presentava el programa del nou partit integrista.  L’anomenat Manifiesto de Burgos  en el qual els integristes defensaven entre altres coses el restabliment de la Inquisició. 

Don_carlos_de_borbón_nypl
Don Carlos de Borbó (1848 – 1909), Pretendent carlí al tron espanyol.
Fotografia: 1880     

Don Carlos, a fi de tenir un òrgan de premsa fidel, va fundar a Madrid, per mitjà de Llauder,  El Correo Español , i a principis de 1890 va nomenar delegat seu per a tot Espanya el marquès de Cerralbo, que va millorar l’organització del partit, nomenant caps i juntes regionals i provincials, i fundant nombrosos cercles i joventuts. La seva delegació va coincidir amb el començament dels congressos catòlics i el naixement del catolicisme polític militant. Consideraven que Carlos era l’únic pretendent legítim que podia garantir la fe i església catòlica.

El 1891 es va fundar a Catalunya la Unió Catalanista que va elaborar les bases de Manresa, fins aquest moment el carlisme era l’únic partit que defensava certa causa regionalista mitjançant la reclamació dels furs, sense qüestionar la unitat d’Espanya. El catalanisme però, no només reclamava certa descentralització administrativa, sinó l’autonomia de Catalunya dins d’Espanya. Els carlins es van mantenir distants respecte al catalanisme fins a la seva participació en l’anomenada candidatura Solidaritat Catalana el 1907, al País Basc i Navarra si que van reclamar els furs. A partir de 1890 Enrique de Aguilera i Gamboa va estar al capdavant del carlisme, reconstruint-lo com un modern partit de masses. El carlisme es va reorganitzar a través dels Cercles Tradicionalistes que captaven els sectors populars a través de les classes gratuïtes per als socis i els seus familiars i de serveis assistencials o de benifeciencia. L’historiador Pere Anguera ens aporta algunes dades sobre la presència de sectors populars en aquests Cercles i la seva presència en territori català (2):

– En el Cercle d’Olot en l’última dècada al s.XIX entre el 13 i el 15% eren treballadors del sector tèxtil i prop del 10% jornalers, un percentatge similar el representaven els paletes i propietaris. En conjunt artesans, botiguers, jornalers i treballadors s’acostaven al 75% de la militància.

-Les escoles del Cercle de Valls tenien entre 1894 i 1898 entre 50 i 100 alumnes entre 1894 i 1898 tenien entre 50 i 100 alumnes diaris, confirmant que els associats no pertanyien a la burgesia, ni a cap altre sector adinerat.

– El 1898 el carlisme comptava a Catalunya amb 484 Juntes Locals, que equivalia a una cinquena part del total, 250 a la província de Barcelona, 132 a la de Tarragona, 58 a Lleida i 44 a la de Girona, xifres que confirmen la seva extensió pel territori i progressiva implantació urbana.

Quan va esclatar la Guerra hispano-nord-americana el 1898, Don Carlos va ordenar des de Brussel·les a tots els carlins que no fessin res que pogués comprometre l’èxit de la guerra i que ajudaran a defensar la integritat espanyola a Cuba i Filipines. Molts creien que la pèrdua de les colònies ocasionaria a Espanya una revolució que produiria l’enderrocament de la dinastia, de manera similar al que havia passat a França per la pèrdua d’Alsàcia i Lorena el 1870. Per això, després de signar el Tractat de París, considerat com una deshonra nacional, es va generalitzar l’opinió que els carlins es llançarien a una nova guerra civil, aprofitant el descontentament de l’Exèrcit i de poble, però el govern va estar a la diana de la conspiració, i aquesta va acabar fracassant.

El marquès de Cerralbo va sortir d’Espanya i va presentar la seva dimissió, sent substituït al desembre de 1899 per Matías Barri i Mier. Alguns carlins van intentar l’aixecament sense autorització dels principals caps, Salvador Soliva va intentar un aixecament a Barcelona que va fracassar a causa de la poca organització i suport. A l’octubre de 1900 es va produir la revolta de Badalona, en què 60 homes van atacar sense èxit la caserna de la Guàrdia Civil. També van aparèixer partides a Igualada, Berga i Piera, i intents d’aixecaments fora de Catalunya a Xixona i Jaén. Aquesta intent va portar al carlisme a una crisi i va motivar que el govern suspengués durant uns mesos tots els diaris carlins del país i clausurés tots els seus cercles.

A les eleccions de 1901 el carlisme va aconseguir sis diputats, set a les de 1903, quatre el 1905 i catorze el 1907 gràcies a la participació a Solidaritat Catalana. A partir de llavors van començar els aplecs carlins, que van mobilitzar grans masses, i molts nous títols de premsa carlina que van propagar la doctrina del partit.

La política anticlerical del govern, concretada en la persecució de les Ordres religioses, va donar major increment al carlisme, que es va aliar amb l’integrisme -desapareixent l’enfrontament entre les dues formacions tradicionalistes – per combatre els projectes de govern defensats per Canalejas. Al mateix temps, augmentava el catalanisme i apareixia el nacionalisme basc.

A Catalunya el republicanisme lerrouxista rebia el suport del govern central per fer front al catalanisme; en oposició al lerrouxisme es va constituir la Solidaritat Catalana el 1906, que va tenir el seu origen en l’anomenada Llei de Jurisdiccions, repressiva contra els delictes contra la Pàtria i l’Exèrcit, que posava sota jurisdicció militar. 

Entre els carlins catalans hi va haver una gran divergència d’opinions sobre si havien aliar-se amb els catalanistes. Una part considerava que aquesta unió era contrària als principis, a la història i al caràcter del partit carlista, especialment tenint en compte la tendència antireligiosa d’alguns dels partits que integraven la coalició. No obstant això,  El Correo Catalán  i alguns polítics carlins, com Pedro Llosas, van aconseguir que es deixés llibertat als carlins per sumar-se o no a el moviment segons l’acord pres pel cap regional carlista de Catalunya, José Erasme de Janer, després de consultar-ho amb Don Carlos, qui inicialment havia estat contrari a aquesta coalició. L’èxit electoral de la Solidaritat va suposar per als carlins nou diputats al Congrés.

El 17 de juliol de 1909 mor Don Carlos coincidint amb la Setmana Tràgica de Barcelona, les protestes obreres contra les quintes obligatòries per anar a la Guerra contra el Marroc, les protestes van atacar sobretot als temples catòlics pel seu suport a la Guerra i al Govern de Maura, després d’aquesta, Solidaritat Catalana va desaparèixer. Els carlins van donar suport al govern de Maura en la seva defensa de l’església i contra el triomf de les forces laiques.

Del carlisme al jaumisme i de divisió en divisió …

El 18 de juliol de 1909 mor el pretendent Carles VII i el succeeix com a pretendent legitimista el seu fill, Jaime de Borbó i Borbó-Parma (Vevey 27 de juny de 1870-París, 2 de octubre de 1931). Els carlins van passar a anomenar-se «jaimistas» o simplement «tradicionalistes» o «legitimistes» .

Jaime trobava el seu partit ben organitzat en totes les regions i províncies, amb juntes en gairebé tots els districtes i amb nombrosos cercles, joventuts i requetés a tot Espanya, així com molts diaris, setmanaris, revistes i fins i tot dos rotatius (adquirida la maquinària per subscripció popular):  El Correo Español  i  El Correo Catalán .

Don_Jaime_de_Borbón1
En Jaume de Borbó i de Borbó-Parma en 1910

Les eleccions de 1910 van portar al Congrés a vuit diputats i al Senat a quatre senadors jaimistas. Els representants van combatre la política contra les ordres religiosos per part del govern de Canalejas. Els tradicionalistes també van organitzar manifestacions i mítings a tot Espanya, arribant al Congrés a la sessió permanent, i es van dedicar a lluitar contra el republicanisme, aliat del govern en la campanya anticlerical .

Eren habituals els enfrontaments entre republicans i carlins, sobretot a Catalunya, on va destacar l’enfrontament entre requetés i lerrouxistes a Sant Feliu de Llobregat del 28 de maig de 1911, que es va saldar amb dos morts carlins, 3 lerrouxistes, 1 polícia municipal i disset ferits (3)

A principis de 1913 Bartomeu Feliu va ser substituït com a cap delegat pel marquès de Cerralbo, constituint-se, sota la seva presidència, un Consejo Nacional tradicionalista, integrat pels caps regionals i els representants a les Corts. En una reunió celebrada a Madrid els dies 30 i 31 de gener del mateix any, es van designar deu comissions i es van dictar regles per a la reorganització del partit a tot Espanya. Això va permetre la fundació de nous cercles tradicionalistes i un augment de la propaganda.

Salvador Minguijón, en una sèrie d’articles i conferències, va començar a sostenir que era necessària la unió dels jaimistas amb els catòlics independents i amb Maura per implantar un programa mínim, sense enderrocar la dinastia regnant, i tractar de fer canviar el règim liberal a poc a poc , per via de l’evolució.  El Correo Catalán  i altres diaris van donar suport aquesta estratègia, però molts jaimistas van protestar contra la mateixa, ja que es prescindia dels drets de Jaime i entenien que el programa mínim i l’aliança amb els catòlic-liberals suposaven una claudicació i l’abandó del caràcter militar del partit, veient que el  minguijonisme s’havia convertit amb  un nou  nocedalisme, Però amb una inclinació dinàstica i liberal més acusada, que l’aproximava al pidalisme.

El 1914 Jaime va declarar en una entrevista des de París que “no concebia nous partits i que si bé podria el seu reforçar-se amb elements nous, mai podria perdre el seu caràcter”.  No obstant això,  El Correo Catalán  va continuar donant suport a les tendències de Minguijón, i en un Congrés de Joventuts celebrat a Barcelona va arribar a presentar un tema consistent en què Jaime havia de renunciar als seus drets, venir a Espanya i constituir-se en cap d’un nou partit d’acord amb les tendències indicades.

Divisió per l’aliança amb la Lliga Regionalista

A Catalunya, l’aliança amb el catalanisme provocava un enfrontament intern en el partit. El director de El Correo Catalán , Miquel Junyent, mantenia una estreta aliança amb la Lliga Regionalista , de tal manera que en les eleccions al diari seguia la línia marcada per la Lliga en matèria regionalista. Els jaimistas catalans contraris a aquesta tendència eren liderats per Dalmacio Iglesias. El 1915 van enviar un missatge a Jaime, on s’hi van adherir alguns cercles tradicionalistes de Barcelona i de Catalunya, on demanaven la independència política del partit . Per defensar la tendència de l’anomenat «legitimisme pur», Esglésies va fundar el diari  El Legitimista Catalán . Dalmacio Iglesias no va tenir èxit en el seu propòsit, i el Marquès de Cerralbo el va desautoritzar indirectament enviant un telegrama a Junyent en el qual declarava rebels a tots aquells que celebressin juntes no autoritzades pel cap regional.

Miguel_Junyent
Miquel Junyent (Piera, 1871 – Barcelona, ​​1936) Carlista català impulsor de l’acostament del carlisme a la Lliga Regionalista. Era avi de l’exlíder de CDC Miquel Roca i junyent

La nova orientació donada a les eleccions per part de la junta nacional no va ser acatada per la regional de Catalunya, el que va motivar el nomenament d’una altra, que va distanciar el partit de la Lliga. Al juny de 1916 Juan Vázquez de Mella va pronunciar un discurs en el Congrés en què concretava la diferència entre l’autonomisme de la Lliga (nacionalisme regionalista) i l’autarquia (regionalisme nacional) que sostenien els jaimistas. Com a teòric del partit, els plantejaments de Mella eren incorporats al programa tradicionalista. No obstant això,  El Correo Catalán es va oposar a la nova direcció, i tractant d’arribar a la concòrdia es va nomenar un comitè d’acció política que va establir com a norma «ni sempre amb la Lliga, ni sempre contra la Lliga», però sempre amb aliances accidentals i partint de la base d’un “regionalisme confessional, catòlic i espanyol”. L’Assemblea de Parlamentaris catalans de 1917 i la vaga general revolucionària amb la qual va coincidir a Barcelona al mes de juliol, van acabar de distanciar a bona part dels jaimistas de la Lliga, no així a  El Correo Catalán .El 1914 s’editaven a Espanya 38 diaris jaimistas i 9 integristes. La premsa tradicionalista i especialment  El Correo Español  van jugar un paper molt important en la campanya germanófila espanyola durant la Primera Guerra Mundial. Al País Basc i Navarra també van esclatar agitacions de caràcter nacionalista, de manera que el marquès de Cerralbo, en carta dirigida al marquès de Valdespina, cap provincial legitimista de Guipúscoa, va donar l’orientació que, com a partit foralista, el partit jaimista era regionalista , però defensava la unitat d’Espanya i era «incompatible amb els regionalismes liberals».

El 1918 Dalmacio Iglesias va combatre el projecte d’Estatut català elaborat pels autonomistes, adduint el seu caràcter liberal i aconfessional. La campanya contra l’Estatut va ser autoritzada per les autoritats i la premsa del partit, amb excepció de  El Correo Catalán  i algun altre diari. Al novembre del mateix any la Pastoral col·lectiva dels bisbes de Catalunya declarava que «Jesucrist té dret absolut sobre els pobles en l’ordre polític» i reprovava les tendències neutrals pel que fa a la religió.

Divisió per la postura de el partit davant la I Guerra Mundial

A més d’aquestes lluites internes del jaimisme, es va produir una altra que va acabar de dividir el partit. Amb motiu de la Primera Guerra Mundial, els jaimistas, amb Vázquez de Mella al capdavant, es van posar de part dels Imperis Centrals, adduint que Anglaterra i França havien estat les promotores del liberalisme i les adversàries del poder espanyol. Així doncs, van realitzar una activa campanya per mantenir la neutralitat d’Espanya en la guerra contra els que pretenien que el país s’adherís als aliats, amenaçant amb una guerra civil si el govern intervenia en el conflicte europeu.

No obstant això, durant la Gran Guerra, Jaime va viure sota arrest domiciliari en l’Imperi austrohongarès pel seu suport a França i als aliats, sense gairebé comunicació amb la direcció política jaimista a Espanya , que seguia encapçalant Vázquez de Mella, amb un caràcter germanòfil. A l’acabar la guerra, Jaime va fer redactar des de París un manifest, datat el 30 de gener de 1919, en el qual afirmava que no havien estat obeïdes les seves ordres i que en contra de la seva voluntat s’havia arrossegat a les masses a favor dels imperis Centrals, pel que era necessària la completa reorganització de el partit. Amb aquest manifest desaprovava de manera pública la conducta seguida per Mella, Cerralbo i tota la direcció de el partit. Tots els redactors de El Correo Español  que simpatitzaven amb Mella van ser expulsats.  Davant d’aquests fets, la junta va acordar per unanimitat que no podien acceptar la conducta i els principis de Jaime, pel que van decidir continuar al partit prescindint del pretendent. Mella publicaria encara en  El Debate  un article atacant a Jaime. Per la seva banda, Miquel Junyent i els elements de  El Correo Catalán  es van mostrar favorables a Jaime i contraris als mellistas i van facilitar la divisió definitiva del partit. El 1919 l’aragonès Pascual Comín i Moya va ser nomenat representant de Jaime amb el títol de secretari. Tot i que el prestigi de Comín va permetre que el partit no s’ensorrés per complet i que forts nuclis es mantinguessin fidels, va mantenir el seu càrrec per poc temps. Jaime necessitava algú de menor edat per a l’àrdua tasca de reorganització, de manera que el 1919 va ser designat Secretari General Luis Hernando de Larramendi, advocat, escriptor i orador que havia destacat a la Joventut Tradicionalista de Madrid. Hernando de Larramendi va començar a reorganitzar el moviment amb grans dificultats, ja que entre els mateixos lleials a Jaime hi havia enfrontaments.

Per reorganitzar el partit, els jaimistas van celebrar una gran Junta a Biarritz el 30 de novembre de 1919, presidida per Jaime, on va tenir una destacada intervenció el doctor José Roca i Ponsa. A Biarritz Larramendi va poder presentar l’estructura reconstituïda de la Comunió Tradicionalista i la seva activitat li va permetre reunir elements disgregats, encara que el partit ja no tenia la força dels anys anteriors. Les minories parlamentàries jaimistas van quedar reduïdes a uns pocs diputats i senadors. A l’acabar la direcció d’Hernando de Larramendi el 1922, el moviment havia disminuït el seu volum, però comptava amb unes joventuts plenes d’entusiasme, particularment a les regions on l’escissió mellista havia fet menys estralls: Catalunya i Navarra.

Vázquez de Mella i els seus partidaris van fundar a Madrid el diari  El Pensamiento Español , continuador de l’anterior línia editorial de  El Correo Español , i van crear el Partido Católico Tradicionalista , que va voler reunir també els integristes i els catòlic-socials.  El Correu Espanyol , que va quedar en mans dels jaimistas, va perdre bona part dels seus subscriptors i va desaparèixer dos anys després, el 1921. Els jaimistas van enfortir el discurs social i floral del partit.

Els mellistas catalans van celebrar a Badalona una assemblea al maig de 1920 en la qual van nomenar una junta regional i les provincials, però aviat van començar noves dissidències. La tardança a celebrar-se l’assemblea nacional i en publicar-se el programa va motivar que alguns elements intentessin celebrar-la per si mateixos. Alguns tradicionalistes que es van reunir a Saragossa prescindint de Mella, no van fer res pràctic ni van tenir autoritat suficient per traçar una norma, ni elements suficients per aconseguir els seus objectius. Molts tradicionalistes mellistas, veient que s’havia perdut l’ocasió per formar un gran partit, van abandonar la política, i poc a poc es va produir la desorganització total. Bona part dels antics cercles i diaris jaimistas van desaparèixer i la mort de Vázquez de Mella va acabar amb el mellisme.

220px-Vazquez-efecte
Juan Vázquez Mella (Cangas de Onís, Astúries, 8 de juny de 1861 – Madrid, 26 de febrer de 1928). Polític tradicionalista enfrontat al pretendent carlista Jaime de Borbó i de Borbó-Parma

Més divisions … el Partit Social Popular i la Dreta Regional Valenciana

El 1920 el carlisme pateix una nova divisió d’un sector important, encapçalada per Minguijón, Severino Aznar i Inocencio Jiménez, que van fundar amb Ángel Ossorio i Gallardo el Partido Social Popular, d’idees democristianes. A València es donaria una altra divisió entorn al Diario de Valencia , antic defensor del jaimisme, liderat per Manuel Simó i Luis Lucia, però va acabar acceptant la monarquia alfonsina i després la Segona República, aquest grup va formar la Derecha Regional Valenciana. Coincidint amb aquesta època de fragmentació del carlisme, al Cercle Central Tradicionalista de Barcelona es van constituir els primers Sindicats Lliures, que es van enfrontar als obrers de la CNT pel control dels sectors populars i els carrers mitjançant la violència i alguns assassinats . Els seus fundadors van ser obrers jaimistas, encara que després no tots els afiliats al Sindicat van estar vinculats al carlisme. El suport obrer als sindicats lliures va ser minoritària i la classe obrera va optar majoritàriament pel sindicalisme revolucionari de la CNT (Continuadora de la FTRE), el republicanisme federal (tant la CNT com el republicanisme federal molt vinculats entre si a finals de s.XIX i inicis de l’XX) o per la UGT i el PSOE organitzat mitjançant les anomenades “Casas del Pueblo”.

 Renaixement del carlisme de la mà del Marquès de Villores

El Marquès de Villores, nou secretari de Jaime, va centralitzar la direcció de la Comunión des de València , on residia. Gràcies a la seva tasca, i malgrat les dificultats amb la Dictadura de Primo de Rivera, i el període prerevolucionari que va desembocar en la proclamació de la Segona República, va aconseguir fer renéixer el moviment al País Valencià, així com reorganitzar el partit a Guipúscoa, Biscaia i la Rioja.

En Jaime estava informat de la preparació del cop d’Estat de 1923  mitjançant el coronel Arlegui, que estava implicat amb el general Martínez Anido. Quan es va produir el cop, els jaimistas del Requeté i els Sindicats Lliures van col·laborar amb els militars a Barcelona.  

Alguns jaimistas creien que existia la possibilitat que Alfons XIII abandonés Espanya, com li va aconsellar Manuel García Prieto, i que Jaime entrés al país i fora reconegut rei amb el cop d’Estat . Encara que Primo de Rivera era alfonsí, el general Sanjurjo i Arlegui eren partidaris de Jaime.

No obstant això, el Directori Militar que es va formar, va tractar als tradicionalistes com qualsevol altre partit i tot i que inicialment En Jaume va donar un vot de confiança a el règim, la majoria dels jaimistas es van mantenir apartats de la mateixa. El 1925 Jaime va publicar un manifest crític amb la Dictadura, la qual va començar a prohibir els actes i clausurar els cercles dels jaimistas, que van passar a oposar-se al règim i van veure les seves forces molt minvades.

Per la seva banda, els mellistas es van integrar a la Unión Patriótica, considerant que amb el reconeixement de la llibertat i protecció de l’Església, i el restabliment dels principis d’ordre i d’autoritat, s’havia reconegut bona part de el programa tradicionalista.

El carlisme durant la II República

Tot i haver perdut part de les seves forces a causa de les nombroses divisions internes, el carlisme era la força de la dreta no regionalista amb més suport militant a Catalunya. El 1934 comptava amb 11 cercles a Barcelona i altres 22 a la resta de la seva província així com amb 36 delegacions; 11 cercles i 45 delegacions a la de Lleida i 9 cercles i 57 delegacions a la de Tarragona. El cartellista Carles Fontserè recorda la pluralitat social i coexistència de sectors populars juntament amb l’elit i la noblesa:  «continuava tenint uns adeptes que per la fidelitat a uns ideals, alimentats per una tradició bèl·lica de tres llegendàries guerres civils i diversos aixecaments armats, representaven en potència una força de defensa de la religió i la monarquia »; en el cercle barceloní del carrer de la Portaferrissa convivien «menestrals i obrers (…), estudiants i recent llicenciats (…), oficinistes i capellans d’edat madura» amb «prohoms del partit, majoritàriament advocats i comerciants», als que es van sumar els «nous carlins, persones elegants de classe alta, molts dels quals tenien títols nobiliaris catalans dels més rancis» i els seus fills, forçats a fer-se amb «pistolers coneguts que havien format part dels sindicats lliures» , disposats a tot moment a actuar com esquirols per trencar vagues o com a força de xoc en defensa d’establiments religiosos o industrials.

El 2 de juny de 1935 els carlins catalans van mostrar la seva capacitat de convocatòria a l’Aplec de Poblet que va congregar més de 30.000 simpatitzants. El 1936 a diferència de la resta de forces de la dreta espanyola a Catalunya, els carlins disposaven de centres en diversos punts del territori, un diari i mitjans econòmics propis. 

A nivell estatal els carlins es van agrupar a les eleccions de 1933 sota el nom de Tradicionalistas y Renovación Española (TYRE), que agrupava la carlina Comunió Tradicionalista, i Renovació Espanyola que propugnava el retorn de la deposada dinastia alfonsina. Els dos partits eren de tendència catòlica, conservadora antimarxista i antiliberal. Els carlins a l’estar organitzats arreu del territori aportaven el suport “popular” i Renovación Española tenia una gran influència dins de l’exèrcit i finançament de les grans elits. A les eleccions de 1933 van obtenir 36 escons (21 tradicionalistes i 15 de Renovació Espanyola). 4 d’ells a Andalusia, a causa de la tasca propagandística de Manuel Fal Conde, el qual va ser nomenat cap delegat de la Comunión Tradicionalista per Alfonso Carlos de Borbó, el 20 de desembre de 1935.

Els dos partits van conspirar contra la República, reunint-se al març de 1934 a Roma per sol·licitar a les autoritats feixistes italianes, armes i ajuda tècnica per acabar amb la República. Les negociacions amb el Mariscal Balbo a Roma van suposar l’ajuda econòmica de 500.000 pessetes i entrenament militar a grups carlins en territori italià (4). Posteriorment Manuel Fal Conde dirigiria la Comunión Tradicionalista i s’implicaria activament en el cop d’estat de 1936 i la Itàlia feixista va intervenir directament en el cop dotant el bàndol franquista de suport econòmic i logístic amb soldats i avions que bombardejaven als civils de les ciutats republicanes .


(1) Clemente, Josep Carles. Las guerras carlistas. Ed. Península. Primera Edició: Març de 1982 (p.252). Font: Ferrer, Tejada y Acedo. Historia del tradicionalismo español. Vol. IV. Sevilla, 1942 (p.292)

(2) I Jornadas de estudios del carlismo, Actas. El carlismo en su tiempo: Geografias de la contrarevolución. 18-21 septiembre. Estella. Edita Gobierno de Navarra Departamento de Cultura y Turismo-Institución Príncipe de Viana, 2008. Anguera, Pere. El Carlismo y los carlistas en Cataluña (p.110-111)

(3) PER UNA BOINA. 6 MORTS A SANT FELIU DE LLOBREGAT EN UN TIROTEIG ENTRE CARLISTES I LERROUXISTES <http://ja-acops.blogspot.com.es/2011/04/per-una-boina-6-morts-sant-feliu-de.html>,25 abril de 2011

(4) Ismael Saz-Campos. De la conspiración a la intervención. Mussolini y el alzamiento nacional. Cuadernos de trabajos de la Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma, 1981<http://digital.csic.es/handle/10261/160502>

BIBLIOGRAFIA

Anguera, Pau. El carlisme a Catalunya 1827-1836. Empúries. Barcelona, 1999

Anguera, Pau. Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1995.

Arnabat, Ramon. Visca el rei i la religió! La primera guerra civil de la Catalunya Contemporània (1820-23). Ed. Pagès. Lleida, 2006.

Arostegui, Julio. Combatientes requetés durante la Guerra Civil (1936-1939). La Esfera de los libros, 2013.

Canal, Jordi. Banderas blancas, boinas rojas. Una historia política del carlismo, 1876-1939. Marcial Pons. Madrid, 2006.

Extramiana, José. Historia de las Guerras Carlistas (Vol.I). L. Haranburu-Editor, septiembre de 1979. Extramiana, José. Historia de las Guerras Carlistas (Vol.II). L. Haranburu-Editor, marzo de 1980

González Calleja, Eduardo. La razón de la fuerza. Orden público, subversión y violencia política en la España de la Restauración (1875-1917). CSIC. Madrid, 1998.

Toledano González, Lluís Ferran. La muntanya insurgent. La tercera guerra carlina a Catalunya 1872-1875. Ed. Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona. Girona, 2004

Toledano González, Lluís Ferran. Entre el sermó i el trabuc. Pagès Editors. Lleida, 2001

I Jornadas de estudios del carlismo. El Carlismo en su tiempo: Geografias de la contrarevolución.  Actas. 18-21 septiembre 2007, Estella. Edita Gobierno de Navarra, Departamento de Cultura y Turismo-Institución Príncipe de Viena, 2008.

IV Jornadas de estudios del Carlismo. Por Dios, por la Patria y el Rey.  Las ideas del carlismo.Actas. 22-24 septiembre 2010, Estella. Edita Gobierno de Navarra, Departamento de Cultura y Turismo-Institución Príncipe de Viena, 2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s