Breu història de la filosofia occidental del s.XX

Què és la filosofia?

La filosofia (del mot grec antic φιλοσοφία, significa l’ ‘amor a la saviesa’ derivat de φιλεῖν [ fileîn ] ‘estimar’ i σοφία [sofia ] ‘saviesa’, i transcrit en llatí com com a philosophĭa) Es tracta d’una sèrie d’estudis sobre problemes i preguntes entorn a l’ésser humà i el seu entorn: la existència, el coneixement, la justícia, la bellesa, la ment o el llenguatge. La filosofia aborda aquestes qüestions mitjançant arguments racionals, allunyant-se dels misticismes, de l’esoterisme, de la mitologia o de la religió, que utilitzarien la fe i/o l’autoritat per fer prevaler els seus arguments. Però també s’allunyaria de la ciència perquè acostuma a realitzar les seves investigacions d’una manera no empírica o no exclusivament empírica, mitjançant anàlisis conceptuals, comparacions, experiments mentals i altres arguments.

Els corrents filosòfics de segle XX

Pel que destaquen més les filosofies del s. XIX, és per dubtar i desemmascarar les construccions socials, polítiques i científiques de la modernitat. Es tracta de “filosofies de la sospita”, aquest terme el va utilitzar Nietzsche per primera vegada per referir-se al seu propi concepte de filosofia, Marx parlava de “criticar el crític”. Aquests pensadors van posar en risc els valors la societat burgesa del moment, mostrant els forats conceptuals en què es recolzava aquesta.

Els hereus de Marx, Nietzsche, Freud, Darwin i altres pensadors, critiquen i reformulen les seves tesis. Els nous corrents filosòfics del segle XX, a més de trencar amb la concepció de la veritat heretada de l’escolàstica medieval, reinterpreten i critiquen les principals corrents filosòfiques del segle XIX o creen nous corrents filosòfics. Les filosofies del segle XX destaquen per la seva invitació a la transgressió, a rebel·lar-se contra els dogmes i les veritats inamovibles que assegurava el vell positivisme. En aquest article, repasaré els corrents i moviments filosòfics del segle XX següents: la filosofia analítica, la fenomenologia, la teoria crítica neomarxista (escola de Frankfurt), l’existencialisme, els situacionistes, les filosofies polítiques (liberal, marxista, anarquista) i les diverses “filosofies de la diferència” (post-modernes). Es tracta d’una síntesi d’aquests corrents i dels autors que he considerat més destacats, no apareix tot el seu pensament perquè per a això seria necessari escriure un llibre o diversos, sinó que recullo aquelles idees que em semblen més interessants o que continuen sent d’actualitat i les crítiques que han rebut. He intentat utilitzar un llenguatge senzill i no pedant, de vegades, al parlar de temes filosòfics, alguns autors tendeixen a utilitzar un llenguatge complicat, quan l’interessant seria que les idees arribessin a més persones. Tampoc m’he centrat en la vida personal dels filòsofs (llevat que sigui un tema que influís en la seva obra o en la difusió d’aquesta), ja que per a això es poden consultar les nombroses biografies que existeixen, en el cas d’alguns filòsofs, les seves idees no es corresponen o són totalment contràries a com han actuat durant la seva vida.

Sobre la postmodernitat …

A partir dels anys 60, una sèrie de filòsofs francesos com Jean-François Lyotard, Michel Foucault, Gilles Deleuze i Jacques Derrida, realitzen una sèrie d’estudis crítics amb la filosofia moderna i els seus postulats universalistes i racionalistes. Serà l’inici de l’anomenada filosofia postmoderna que trenca amb la primacia de la raó i del subjecte, i també amb les tradicions europees que buscaven un sistema universal basat en la raó. Malgrat no definir-se com a post-moderns, tots aquests filòsofs tenien en comú el seu èmfasi en la diferència.

La filosofia postmoderna evita els anàlisis binaris com a veritable i fals, societat i individu, masculí i femení. Enfront de la unitat i els anàlisis binaris de l’ontologia occidental moderna, obrirà un ampli ventall de matisos que esborren les dicotomies duals .

Els post moderns rebutgen la història com un procés universal (com el materialisme o el marxisme), consideren que no hi ha cap forma segura que la humanitat arribi al progrés i l’emancipació. S’oposaran a la raó cientifico-tècnica , ja que per a ells l’home no és l’amo de la naturalesa i critiquessin els efectes del domini tecnològic sobre el planeta.

La post-modernitat trenca amb les les grans veritats, els fonaments consistents, el problema és que en nom de la tolerància i la diversitat, acaba dominant el pensament feble, on tota opinió té el mateix valor, i on es fomenta el nihilisme i el conformisme social, al no existir explicació raonada, ni subjecte que pugui fer un canvi.

El pensament post-modern ha rebut crítiques tant des de l’esquerra com des de la dreta. Un exemple de la crítica des de l’esquerra serà el filòsof de l’escola de Frankfurt Jürgen Habermas que considera la post-modernitat com una anti-modernitat, ja que els autors post-moderns el que fan és recuperar l’experiència bàsica de la modernitat estètica, reclamant com a seus plantejaments subjectius per situar-se fora del món modern. Una altra crítica, més recent, des del marxisme clàssic, és el llibre La trampa de la diversidad (2018) de Daniel Bernabé, on segons l’autor, la defensa de l’esquerra de totes les causes minoritàries o que no són de classe, ha provocat que abandoni la defensa dels interessos de la classe treballadora, i a més el sistema ha aconseguit fer-se seves algunes d’aquestes causes. Algunes crítiques (molt menys elaborades que el llibre de Bernabé) al post-modernisme i al feminisme que acusen (a tot) de post-modern, són compartides tant per l’extrema esquerra més sectària com el Frente Obrero, marca on s’amaga el grup hoxhista del Partido Marxista-Leninista (Reconstrucción Comunista) com per l’extrema dreta d’Hogar Social Madrid o Vox.

Aquí dues crítiques al feminisme des de dos grups teòricament oposats però que fan servir el mateix argument de que el feminisme divideix la lluita dels treballadors:

‘El feminismo no es revolucionario’: https://frenteobrero.es/el-feminismo-no-es-revolucionario

‘Hogar Social ante la huelga feminista radical del 8M’: https://elmunicipio.es/2018/03/hogar-social-ante-la-huelga-feminista-radical-del-8-de-marzo/

De l’època postmoderna on ens ha tocat viure, són criticables molts aspectes, però també hem de vigilar d’on vénen algunes crítiques i quins interessos i discursos amaguen, ja que de vegades poden defensar postures reaccionàries i masclistes.

La filosofia analítica

Es desenvolupa sobretot en el món anglosaxó a principis del segle XX  a partir de les obres de  Bertrand Russell, George Edward Moore, Gottlob Frege, diversos membres del Cercle de Viena i Ludwig Wittgenstein, entre d’altres. Tindrà continuïtat en l’acadèmia anglosaxona i als països escandinaus.

El seu nom es deu a l’anàlisi del llenguatge a través de la lògica formalA la segona meitat de segle XX, la filosofia analítica es va centrar en la claredat del llenguatge i l’exigència d’una argumentació lògica i rigorosa, així com en la desconfiança i crítica cap als grans relats filosòfics, donant importància i investigant aquells detalls més petits que formen part dels assumptes filosòfics. El seu objectiu és descobrir què és cert i no la millora espiritual o moral de l’individu.

A grans trets, la filosofia analítica es caracteritza per l’estudi del llenguatge i l’anàlisi lògica dels conceptes, l’escepticisme o rebuig a la tradició filosòfica metafísica i l’ús del mètode científic a allò que pot ser verificable (en alguns casos la utilització de conceptes de la física per comprendre la realitat).

Friedrich Ludwig Gottlob Frege (1848-1925): Filòsof, lògic i matemàtic alemany. Ideografía  o  Escriptura de conceptes (1879), posa les bases de la lògica moderna, introduint una nova sintaxi mitjançant “quantificadors” per crear nous arguments.

Frege, va defensar que les veritats de les matemàtiques són deduïbles de les veritats de la lògica (logicisme), encara que només va aplicar el logicisme a l’aritmètica i a la teoria dels conjunts. A  Lleis bàsiques de l’aritmètica  va intentar dur a terme el projecte logicista. El 1902, amb les proves corregides del segon volum ja a la impremta, va rebre una carta de Bertrand Russell, que l’avisava d’un important error en el seu sistema lògic.

Russell va ser el primer en captar el significat de la seva obra, molt complicada pel seu llenguatge i extenses notes, i qui la va desenvolupar i donar a entendre. Però alhora, a partir del seu advertiment, la majoria de l’obra de Ferge va quedar en l’anonimat, encara que va publicar diversos articles, entre ells, El pensament: una investigació lògica , on examina el contingut de les proposicions, aquella part objectiva que és transmissible a tot parlant en un enunciat declaratiu. Als 60’s, el filòsof d’Oxford Michael Dummet, va publicar diversos llibres sobre la filosofia de Frege que van tornar a posar al centre del debat filosòfic el seu pensament.

Pel que fa a al llenguatge, defensa que les paraules fan referència a objectes i expressen maneres de donar-se tals objectes. Per Frege, el sentit ve donat pel coneixement que es té de la referència. Frege, trenca amb el psicologisme, pel qual els significats i els conceptes són entitats privades, defensant el realisme del significat, és a dir, que les nostres paraules es refereixen a objectes del món i tenen referència i sentit.

Karl Popper (1902-1992): Va insistir en que una teoria científica no és correcta si permet comprovar que és veritable, sinó que és correcta si pot ser falsejada, si l’experiència pot ser refutada. Popper es centra en el mètode que utilitza la ciència per conèixer el món, és a dir, en l‘experimentació i en l’experiència.

Si volem preveure el futur amb tota seguretat hem de plantejar-nos el mètode inductiu, que David Hume va plantejar per primera vegada al segle XVIII. La inducció és l’operació mitjançant la qual a partir d’una sèrie de fets observats traiem unes conclusions generals sobre el món. Però aquestes conclusions generals no sempre són certes, són només refutables. Així, segons Popper, és impossible provar que una teoria és veritable, el que fa que una teoria sigui científica és que es pot contrastar amb la realitat i que pugui ser falsejable (que no vol dir falsa), ser refutada per l’observació.

“L’actitud dogmàtica es troba clarament relacionada amb la tendència a verificar les nostres lleis i esquemes tractant d’aplicar-los i confirmar-los, fins al punt de passar per alt les refutacions; mentre que l’actitud crítica és una disposició a canviar-los, a sotmetre’ls a prova, a refutar-los si és possible. Això suggereix que podem identificar l’actitud dogmàtica, la qual hem anomenat pseudocientífica “

Conjectures i refutacions, 1.7

Obres principals: La lògica de la investigació científica (1934), La societat oberta i els seus enemics (1945), La misèria de l’historicisme (1957), El desenvolupament del coneixement científic: Conjectures i refutacions.

Bertrand Russell (1872-1970): Possiblement hagi estat el filòsof més influent del segle XX, almenys als països anglosaxons, considerat juntament amb Gottlob Frege com un dels fundadors del corrent filosòfic analític. També se’l considera un dels lògics més importants del segle XX. La seva obra tracta sobre molts temes: els fonaments de les matemàtiques i la teoria de la relativitat, el matrimoni, els drets de les dones i el pacifisme. Va polemitzar sobre diversos temes d’actualitat com el control de la natalitat, els drets de les dones, la immoralitat de les armes nuclears, i en defensa de l’ateisme i la poca consistència dels arguments sobre l’existència de Déu.

A principis del segle XX, juntament amb Moore, Russell va impulsar la crítica britànica contra l’idealisme, filosofia creada per George Hegel i seguida entre d’altres pel seu deixeble britànic, Bradley. El blanc de les crítiques de Russell a la filosofia va ser per la seva concepció de les relacions internes, que afirma que per conèixer una cosa en concret, s’han de conèixer abans totes les seves relacions. Russell va mostrar que tal postura convertiria a l’espai, el temps, la ciència i el concepte de nombre, en un sense sentit.

Russell i Moore es van esforçar per eliminar les suposicions de la filosofia que van trobar absurdes i incoherents, per arribar a veure claredat i precisió en l’argumentació per l’ús exacte del llenguatge i per la divisió de les proposicions filosòfiques en components més simples. Russell, en particular, va veure la lògica i la ciència com la principal eina del filòsof. Per tant, a diferència de la majoria dels filòsofs que el van precedir a ell i als seus contemporanis, Russell no creia que hi hagués un mètode específic per a la filosofia. Ell creia que la principal tasca del filòsof era clarificar les proposicions més genèriques sobre el món i eliminar la confusió. En particular, volia acabar amb els excesos de la metafísica. Russell va adoptar els mètodes de Guillerm d’Ockham sobre el principi d’evitar la multiplicitat d’entitats per a un mateix ús, la navalla d’Ockham, com a part central del mètode d’anàlisi i el realisme.

John Rawls (1921-2002): Filòsof nord-americà, vinculat a la teoria del contracte social, considerava l’imperi de la llei com el contracte acceptat pels individus, ja que els seus beneficis superen els que són capaços d’obtenir per ells sols.

El 1971, en el seu llibre Teoria de la Justícia , defensa un replantejament de la justícia, que anés encaminat a la “justícia com a equitat”. Rawls proposa un experiment, en el qual la gent desconeix el seu lloc a la societat o és col·locada en “la posició original” que s’acorda en el contracte; i a partir d’aquí, estableix uns principis de justícia amb els que tot ésser racional, segons ell, ha d’estar d’acord. Per Rawls les úniques normes en què poden estar d’acord totes les parts, són aquelles basades en la imparcialitat, que deixin de banda la classe, les creences, la raça, el talent natural i la discapacitat. És a dir, en una posició original, on no coneguem el nostre rol en la societat, l’objectiu dels éssers humans serà el de ser tractats amb equitat.

El liberal i partidari de l’estat mínim, Robert Nozcik (1938-2002)a la seva obra Anarquia, Estat i utopia (1974), va criticar un dels principals supòsits de l’obra de Rawls, el que una teoria de la justícia té per objectiu determinar la manera equitatiu en què s’ha de distribuir l’excedent que resulta de la cooperació social. Segons Nozcick, aquest supòsit condueix a la necessitat d’establir una autoritat central que reparteixi aquest excedent. Nozick va defensar que la cooperació social no produeix cap problema distributiu i que la creació i distribució de béns és obra de l’esforç de cada individu, de manera que cap “ens” té el dret a redistribuir la riquesa. una teoria libertarian molt bonica, però que no s’aguanta per enlloc, ja que és evident que hi ha classes socials i que al llarg de les nostres vides, no tots tenim les mateixes oportunitats per prosperar i emprendre. A més d’oblidar-se que han existit i existeixen experiències on persones lliures han cooperat i redistribuït la riquesa sense necessitat de cap autoritat central.

Obres principals: Teoria de la justícia (1971), Debat sobre el liberalisme polític (1993), El dret de gents (1999), Lliçons sobre la història de la filosofia moral (2000), La justícia com a equitat: una reformulació (2001) .

Existencialisme

Els existencialistes defensen que l’existència precedeix a l’essència i que la realitat és anterior al pensament, i la voluntat anterior a la intel·ligència. Analitzen allò que ens fa humans, la condició humana: la llibertat, la responsabilitat individual i col·lectiva, les emocions, el significat de la vida. Parteixen de l’individu per formular el seu pensament filosòfic. L’existencialisme es va originar al segle XIX, un dels seus màxims representants va ser Nietzche, i es va perllongar fins a la segona meitat de segle XX, on destaquen els existencialistes francesos (Sartre, Camus i Simon de Beauvior).

Ernst Junger (1895-1998): Escriptor, filòsof i novel·lista alemany, de pensament conservador i nacionalista. És el primer que analitza a Nietzsche amb el tema de la tècnica, temàtica que va continuar posteriorment Heidegger. Per Junger l’era de la tècnica ha creat un ésser nou que ja no és el “superhome”, sinó l’emboscat ” – La emboscadura  (1951) -, la persona que es rebel·la contra l’autoritat coactiva i a la qual el plaer de la lliure acció l’allibera de la por .

Eumeswil (1977) apareix la figura de l’ “anarca”. Aquest a diferència de l’anarquista no lluita per destruir l’estat, la monarquia, el poder, sinó que crea el seu propi espai autònom i autosuficient, a partir de l’instint més que de la raó. Certa personalitat d’aquest home “anarca”, havia estat recollida anteriorment per Albert Camus en el seu llibre  L’homme révolté  [L’home revoltat] (1951). 

Jean-Paul Sartre (1905-1980): A part d’existencialista, també va utilitzar els mètodes d’anàlisi de la fenomenologia (que veurem més endavant). Va ser un dels principals filòsofs del Maig del 68, va afirmar que tots els éssers humans posseïm una essència comuna, aquesta essència o finalitat precedeix a la nostra existència. Va negar l’existència d’un Déu que ens hagi creat amb una finalitat determinada, la nostra existència precedeix a la nostra finalitat, per tant, som nosaltres mateixos els que hem de crear la nostra finalitat.

Aquesta elecció per ser allò que volem ser, és el que ens diferencia dels altres éssers vius, ja que tenim la capacitat per crear el nostre propi caràcter i vida, tenim llibertat per triar el que volem ser. La filosofia de Sartre a l’alliberar-nos d’una finalitat concreta, d’un Déu, ens dóna llibertat per configurar-nos, encara que aquesta llibertat estigui limitada al nostre propi cos i ens veiem obligats a prendre decisions basant-nos en el context on vivim, en els costums o a causa de la nostra pròpia manera de veure’ns. Així Sartre, ens va animar a alliberar-nos de les nostres formes de pensar habituals, convidant-nos a viure i actuar com volem. Però aquesta llibertat d’elecció també implica una responsabilitat, ja que els nostres actes i decisions poden afectar altres éssers humans, es tractaria d’utilitzar aquesta llibertat en benefici propi i dels altres.

“Quan diem que l’home és el responsable de si mateix, no volem dir que l’home és responsable de la seva estricta individualitat, sinó que és responsable de tots els homes […]. Quan diem que l’home s’elegeix, entenem que cada un de nosaltres es tria, però també volem dir amb això que al escollir, tria a tots els homes “

L’existencialisme és un humanisme

Políticament, primer va estar vinculat al moviment “Socialisme i llibertat” contra l’ocupació nazi de França i simpatitzava amb les idees llibertàries, posteriorment va estar afiliat diversos mesos al Partit Comunista Francès, i després va simpatitzar amb el maoisme. Va ser un dels grans inspiradors del Maig del 68 francès que va enfrontar als joves universitaris i en menor mesura a una part de el moviment obrer a la societat i govern conservador i tradicionalista.

La seva dona era Simon de Beauvior, també del corrent filosòfic de l’existencialisme (que veurem més endavant dins del moviment feminista), des d’una òptica feminista va intentar alliberar la dona dels rols imposats per la societat i l’home.

Albert Camus (1913-1960): Camus en lloc de pensar com tants altres, que la tasca de la filosofia és esbrinar el sentit de la vida, va afirmar que la vida no té sentit, i que només assumint aquesta manca de sentit , podrem viure plenament.

En El Mite de Sísif (1942), explica com Sísif un rei grec, cau en desgràcia davant els déus i és condemnat a empènyer una pedra de grans dimensions fins al cim d’un turó, on cada vegada que aconseguia portar-la fins al cim, veia com baixava rodant de nou. I així havia de tornar a començar la feina per tota l’eternitat. Camus pensava que Sísif, fins i tot en tan deplorable situació, podia trobar la llibertat si acceptava el sense sentit de la seva existència.

Camus va afirmar que part del que fem té una aparença de sentit. D’una banda, som éssers conscients que no podem evitar viure com si les nostres vides tinguessin un sentit i propòsit; però de l’altra, el sentit i el propòsit no resideix en l’univers, sinó només dins la nostra ment. Si assumim l’absurd de les nostres vides, estarem preparats per viure plenament. A l’assumir l’absurd, les nostres vides es converteixen en una rebel·lió permanent davant la falta de sentit de l’univers i podem viure lliurement.

El filòsof nord-americà Thomas Nagel (1937)ha desenvolupat el concepte de l’absurd de la vida plantejat per Camus. Nagel també defensa que reconeguem l’absurditat de la nostra existència, contrastant del punt de vista subjectiu de la nostra pròpia importància amb el fet objectiu que la nostra existència no val més que cap altra, ni tan sols més que l’existència de cap objecte inanimat. Per Nagel la millor solució per escapar d’aquest absurd, és la ironia.

Obres principals : El mite de Sísif (1942), L’estranger (1942), La pesta (1947), L’home revoltat (1951), La caiguda (1956)

Fenomenologia

Moviment idealista fundat a principis del segle XX per Edmund Husserl, que té el seu precedent en la fenomenologia espiritual i la dialèctica de Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) . Centra els seus estudis en la descripció dels fenomens de la nostra consciència, del que passa al nostre voltant i a interpretar-lo. Utilitza l’empirisme i la intuïció com a instruments pel coneixement. A diferència de la ciència no intenta explicar els fenomens com a objectes externs al subjecte, sinó que simplement els descriu i intenta entendre la seva essència, sense formular hipòtesis o models conceptuals.

Es pot dividir en tres moviments, la fenomenologia transcendental (Edmund Husserl), la de l’esperit (Georg Wilhelm Friedrich Hegel) i la psicològica (s’inspira en el pensament d’Edmund Husserl, aplicat en el camp de la psicologia).

Edmund Husserl (1859-1938) : Els estudis de Husserl anaven dirigits a respondre la qüestió de la certesa. Les preguntes entorn a la veritat de les preguntes filosòfiques ja van ser plantejades pel filòsof grec Sòcrates, “què és la justícia?” Al no haver-hi un consens entorn a la resposta, ¿com podem saber el que veritablement és justícia?

Husserl va començar la seva carrera com a matemàtic, i creia que per saber què és veritablement la justícia i altres conceptes filosòfics, era necessari establir unes pautes a partir de totes les branques del coneixement i l’activitat humana: matemàtiques, química, física, passant per les ciències socials, com l’ètica i la política. El problema és que la ciència depèn de l’experiència, i aquesta està subjecte a supòsits i punts de vista, per tant s’ha d’aplicar una actitud científica enfront l’experiència, abandonant tot supòsit-incloent el que hi ha un món exterior fora de nosaltres-, només d’aquesta manera, podrem construir un fonament sòlid dels nostres coneixements . A aquesta metodologia, Husserl va anomenar fenomenologia.

La fenomenologia no va aconseguir respondre les preguntes filosòfiques principals, però si que va crear un important corrent de pensament durant el segle XX. Els diferents filòsofs de l’escola del corrent de la fenomenologia de Husserl, van discrepar d’aquest, respecte al propi mètode o la manera de posar-lo en pràctica.

Martin Heidegger (1889-1976) : Heidegger, va ser alumne de Husserl i igual que ell, va emprar l’observació dels fenòmens, mitjançant la nostra experiència pròpia amb ells, es va preguntar sobre la manera d’analitzar el què és un home. Però en comptes de realitzar una definició abstracta sobre l’ésser humà des de fora, va intentar analitzar l’ésser humà des de dins. Per Heiddegger si volem entendre què és l’home, hem de fer-ho des d’una perspectiva interior a la vida humana, és a dir, hem de ser nosaltres mateixos l’objecte d’anàlisi. El seu principal interès era l’ontologia, l’anàlisi i preocupació per l’ésser o l’existència.

A diferència de Descartes i altres autors anteriors, considerava que els humans no som ens pensants sense relació amb el món que ens envolta, sinó que la nostra relació amb l’entorn és central en la conformació de l’existència. Així, nega que sigui possible dominar l’ésser, ja que sense l’entorn no viuríem autènticament. El pensament té un caràcter secundari en la nostra existència, ja que es crea mitjançant la nostra interacció amb el món. El sentit de la vida passa per entendre que la nostra existència no depèn de la nostra voluntat, sinó en saber que la nostra vida acaba i que som una part més en el món.

En un segon període, s’allunya de l’existencialisme per centrar-se en la metafísica . Realitza un estudi on estudia la història de la metafísica, com a procés d’oblit de l’ésser, des de Plató, que comporta la caiguda inevitable en el nihilisme. Intenta comprendre la conformació de l’ésser vinculat al desenvolupament de la filosofia i la història en occident.

El seu pensament ha influenciat a filòsofs posteriors com Jacques Derrida o Jean Paul Sartre. Altres filòsofs com els de l’Escola de Frankfurt, Edmund Husserl, Theodor Adorno, i acadèmics com Víctor Farías, consideren el pensament de Heidegger com anti-modern, egoista, anti-humà i irracional.

Era profundament antisemita, va simpatitzar amb el nazisme, va aclamar a Hitler i a més va militar al NSDAP (sigles en alemany del Partit Nacional Socialista d’Alemanya). En els Quaderns Negres escrits entre 1930 i 1944 es pot veure el seu antisemitisme en diversos passatges.

Obres principals : Ser i temps (1927), Introducció a la filosofia  (1928-29), Nietzsche (1939), Introducció a la metafísica (1953) Sobre la qüestió de l’ésser (1956), Què és la filosofia? (1956), Temps i ser (1969)

‘Heidegger era nazi. ¿O es su filosofia?: https://elpais.com/cultura/2017/03/10/babelia/1489152363_078621.html

‘Heidegger i la distopia nazi’: https://elcultural.com/heidegger-y-la-distopia-nazi

Mauric Merleau-Ponty (1908-1961) : Va investigar la nostra experiència en el món i es va qüestionar els nostres pressupostos quotidians. Aquest estudi de l’experiència humana en el món, arrela amb Edmund Husserl, que pretenia estudiar l’experiència en primera persona, deixant de banda qualsevol supòsit al respecte. Però a diferència de Husserl, que es va fixar en l’experiència mental i va ignorar la corporal, Merleau-Ponty a la Fenomenologia de la percepció (1945), investiga també la part corporal i arriba a la conclusió que el cos i la ment no són dues entitats diferents com pressuposava la tradició filosòfica representada per Descartes.

Per confirmar que cos i ment formen una entitat conjunta, va realitzar diverses investigacions basades en la ciència cognitiva. Una d’elles va ser el del fenomen del membre fantasma (quan un amputat “sent” el membre que li falta) que demostrava que el cos no és només una màquina, ja que si ho fos, ja no podria reconèixer el membre amputat. Si el membre encara existeix pel subjecte és perquè sempre va estar vinculat a la seva voluntat, a un cos viscut, un cos amb una ment.

Per Merleau-Ponty, els nostres supòsits quotidians impedeixen veure els enigmes i contradiccions de la nostra experiència, per aconseguir veure aquestes contradiccions hem de deixar de banda aquests supòsits quotidians i aprendre a observar la nostra experiència , trencant la nostra familiaritat i actituds quotidianes podrem veure el món.

Obres principals: L’estructura de l’comportament (1942), Fenomenologia de la percepció (1945), El visible i l’invisible (1964).

Filosofia Política

Anarquisme

Anarquisme individualista

Es centra en la llibertat i autonomia de l’individu, el qual és responsable de les seves accions i es relaciona amb la resta mitjançant l’associació voluntària. L’anarquisme individualista és un corrent del moviment anarquista, que en comptes de pretendre transformar la societat mitjançant l’organització entre iguals, posa l’accent en la llibertat de l’individu per enfrontar-se a tota forma d’autoritat (capital, estat, lleis, sistemes ideològics, religions, partits o sindicats). Mentre que els corrents anarquistes socials es centren en la llibertat positiva, subratllant les capacitats organitzatives de les persones i la igualtat de drets; l’anarquisme individualista subratlla la llibertat negativa, la capacitat de les persones per enfrontar-se a tota forma d’autoritat per aconseguir ser lliures.

L’anarquisme individualista no es va constituir com un moviment social per transformar la societat, sinó com un moviment filosòfic per a partir de la transformació de l’individu poder transformar la societat. Els primers anarquistes individualistes van sorgir el segle XIX, als Estats Units, on hi ha una llarga tradició anarco-individualista (Henry David Thoreau, Benjamin Tucker, Josiahj Warren), i a Europa (Max Stirner, Ravachol).

Émile Armand (1872-1962) : Escriptor i propagandista francès, difusor de les idees sobre l’amor lliure i l’anarco-pacifisme . Diferenciava l’anarquisme individualista amb els corrents anarquistes socials, rebutjant la idea de la revolució , ja que perquè aquesta es dugui a terme s’ha d’esperar a que les masses estiguin conscienciades, i això suposa evitar viure anàrquicament mentre s’espera la revolució. Com Max Stirner, considerava l’anarquisme com una forma de vida i de pràctica present. Armand proposava viure com un pensa en el context present, rebel·lant-se contra les formes d’autoritat que impedeixen viure a l’home lliurement i cercant la unió amb altres persones que també volen viure lliurement, formant grups d’afinitat.

Armand veu l’estat com l’instrument de les classes dominants per imposar els seus punts de vista sobre la cultura, la moralitat i les condicions socials, a tota la societat. L’estat s’ha convertit en el substitut de l’església, si abans l’església castigava als no creients o als que creien en altres religions, ara és l’estat el que mitjançant lleis imposa el dogma de les classes dominants.

Pel que fa als assumptes sexuals, recull les idees de Charles Fourier de defensa de tot tipus de trobades amoroses sinceres i entre iguals.  La “camaraderia amorosa” implica un lliure contracte d’associació (que pot ser anul·lat sense previ avís, després de ser acordat), entre anarquistes individualistes de diferents gèneres, respectant unes normes d’higiene sexual per protegir-se del rebuig, la ruptura, la gelosia i la possessió, etc.

Postanarquisme o anarquisme postesquerra

A partir del moviment contestatari del Maig del 68, on hi participen joves d’idees llibertàries, es formulen noves idees i pràctiques que critiquen els plantejaments anarquistes moderns i les formes de funcionar d’algunes organitzacions anarquistes; creant nous corrents anomenades post-anarquistes o neo-anarquistes com l’ insurreccionalisme (Alfredo Maria Bonanno), l’anarco-primitivisme (John Zerzan), l’ anarquisme ontològic i la teoria de les Zones Temporalment Autònomes (Hakim Bey).

insurreccionalismE

Sorgit del postmaig del 68 a Itàlia, opta per la creació d’organitzacions “informals” que ataquin sistemàticament les estructures de l’estat i el capital, com a pràctica revolucionària, sense necessitat a esperar una revolució de masses. Un dels principals teòrics i militants de l’insurreccionalisme és l’italià Alfredo Maria Bonnano (1937), que ha teoritzat i portat a la pràctica la creació de grups d’afinitat anarquistes de caràcter informal amb la idea d’atacar violentament l’estat i el capital. Bonanno viu la crisi del Federació Anarquista Italiana (FAI) i l’anarcosindicalisme, a causa d’escissions i a una sèrie de crítiques d’una nova generació de joves impregnats per les idees situacionistes, que veien a la FAI i també a l’anarcosindicalisme com a organitzacions burocràtiques, que només es dedicaven a la propaganda i no a la pràctica anarquista real. D’aquesta nova generació d’anarquistes sorgiria als anys 70 la organització armada Azione Revolucionarie, aquesta criticava la mitologia de l’esquerra entorn al proletariat industrial, l’ortodòxia organitzativa, el determinisme marxista, o la fe en la ciència i la tecnologia. L’anarquisme insurreccionalista també s’estendrà a Grècia, a l’estat espanyol els seus defensors van sorgir de les tensions entre la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a partir dels anys 90 i a principis de l’any 2000, en un moment en què l’anarcosindicalisme es trobava en una profunda crisi, així com el moviment llibertari clàssic CNT-FAI-FIJL-Mujeres Libres. Al març de 2012 la FIJL de tendència insurreccionalista publica un comunicat anunciant la fi de la seva activitat.

L’anarquisme insurreccionalista és hereu dels plantejaments i tàctiques de l’anarcocomunisme anti-organització i de l’il·legalisme de finals de segle XIX i principis del segle XX de la “Propaganda pel fet” . Amb personatges com Ravachol , Michele Angiolilo, Sante Geronimo Caserio, Severino de Giovani, entre molts altres, que van cometre nombrosos atemptats contra polítics, monarques, empresaris o interessos de la banca i el capital. També alguns anarcosindicalistes en determinats contextos històrics, van optar per tàctiques insurreccionals: el grup “Los solidarios” format per Buenaventura Durruti, Joaquin Ascaso i Garcia Oliver; els membres de la CNT que van assassinar el president Dato com a venjança per la “Llei de fugues” i per l’assassinat de Francesc Layret; o els grups d’acció de la FAI.

No tot l’anarquisme insurreccionalista es considera antisocial, individualista o anti-organització, de fet Bonanno és partidari de l’organització entre anarquistes que comparteixen idees i objectius , però com hem dit anteriorment, defensa un tipus d’ organització informal, no permanent i espontània, en aquest plantejament sí que recollirà la idea de la “unió d’egoistes” de l’anarquista individualista Max Stirner.

L’ insurreccionalisme rebrà crítiques per part de l’anarquisme social, pel seu il·legalisme, manca d’organització oberta a la societat que provoca la seva marginació i repressió per part de l’estat. També se li critica la seva recerca de “l’espectacle” en les accions i en la propaganda estètica violenta, sense tenir en compte el context social ni les implicacions ni utilitat real d’aquestes, el que pot comportar el fet que només sigui comprès i recolzat pel ghetto ja convençut .

Insurreccionalismo i individualisme, no creiem confusions

L’anarquisme insurreccionalista al segle XXI, un fénomeno internacional

Crítiques a l’ insurrecionalisme :

Una altra Crítica a l’insurreccionalismo , gener-febrer, 2014

Anarquismo, insurrecciones e insurreccionalismo , Joe Black

Història i crítica a l’insurreccionalisme i a la CNT a l’estat espanyol (anys 1996-2007):

La epidemia de rabia en España (1996-2007)

AnarcoprimitivismE

John Zerzan (1943): Teòric de l’ anarcoprimitivisme. Crítica la civilització tecno-industrial que considera opressiva i generadora de desigualtats i nociva pel medi-ambient. Defensa tornar a formes d’organització social prehistòriques dels caçadors-recol·lectors, ja que considera que aquest tipus de societats ere respectuoses amb el medi-ambient i igualitària, ja que no existia l’acumulació de riquesa ni la propietat privada . La seva crítica s’estén a altres aspectes de la nostra societat, com la domesticació, el llenguatge, la creença en les ciències o la falta de temps lliure. Encara que rebutja la ciència, per defensar els seus postulats, es basa en alguns estudis antropològics i en l’arqueologia que defensa que aquests primers humans vivien en relativa pau i prosperitat.

Els seus plantejaments han estat refutats i criticats des de l’antropologia i considerats com anti-científics, antisocials i anti-humans, a més de considerar que realitza una romantització de les societats caçadores-recol·lectores (boiximans, Kung i Mbuti) que utilitza per atacar la societat de la informació i la comunicació. A l’oposar-se a tot canvi tecnològic i científic, no té en compte per exemple que gràcies a descobriments com la penicil·lina es va reduir dràsticament la mortalitat. El mateix Zerzhan reconeix que la humanitat actual no està preparada per viure com a caçadors-recol·lectors.

Murray Bookhin , anarquista socialista, teòric del municipalisme llibertari, considera les idees de Zerzhan com una derivació antihumana de l’ecologia profunda nord-americana de la qual beu Zerzhan. De fet, Zerzhan va incloure el text  Excursió  (1863) de Thoreau a la seva compilació d’escrits anti-civilització anomenat  Contra la civilització: lectures i reflexions  (1999).

Obres principals: Elements of Refusal  (1988),  Future Primitive and Other Essays  (1994) [Futur primitiu i altres assajos],  Running on Emptiness  (2002),  Against Civilization: Readings and Reflections  (2005) i  Twilight of the Machines  (2008) .

Temporary Autonomous Zones (TAZ) -Zones autònomes Temporals –

Hakim Bey (1945): Pseudònim de  Peter Lamborn Wilson, és un escriptor, assagista i poeta nord-americà, provinent d’una família benestant. A la fi dels anys 60 va visitar el Marroc, l’Índia i l’Iran, en aquest últim va viure fins l’any 1979, quan després de la revolució islàmica va tornar als Estats Units. Incorpora la idea de l’immediatisme a les seves teories que anomena situacionistes (encara que els situacionistes, pertanyien a la modernitat i les seves anàlisis partien d’una re-formulació del materialisme i el marxisme); l’ immediatisme seria una revisió del concepte anarquista de revolució, que incorpora l’identitari i simbòlic en aquesta. Bey va introduir el concepte de “Zona Autònoma Temporal” a partir dels seus estudis històrics sobre les utopies pirates. Per Bey els individus tendeixen a ajuntar-se en grups, i poden organitzar-se lliurement sense esperar a cap futura revolució.

Zona autònoma temporal descriu la tàctica sociopolítica de crear espais temporals fora de l’abast de les estructures de control social (estats, corporacions, estaments religiosos, educatius, el treball alienat, etc.). L’obra fa servir exemples històrics i filosòfics, de zones autònomes temporals i convida al lector a alliberar la ment dels mecanisme imposats per les estructures de control social.

Bey ha rebut nombroses crítiques tant del marxisme, com de l’anarquisme social. És acusat de ser un narrador d’utopies com els falansteris de Fourier i Owen, o la literatura d’aventures de Jules Verne. Una de les crítiques que comparteixen els crítics és que simplement narra una sèrie d’espais que sempre han existit quan les estructures de poder social s’han debilitat, o aquestes han deixat que hi hagi les zones autònomes perquè no suposaven o no suposen un perill pel seu domini, i que no planteja cap sortida revolucionària.

Anarquisme personal o anarquisme social (2012), Murray Bookchin crítica les debilitats i contradiccions de l’anarquisme post-modern (primitivisme, insurreccionalisme), especialment les tendències individualistes, misantròpiques, místiques i anti-organització en l’anarquisme nord-americà , considerant aquestes “noves” corrents anarquistes com a inútils a l’hora de subvertir la societat capitalista, ja que es centren en aspectes particulars i individuals i no en alternatives reals per al conjunt de la humanitat i el planeta. Bookchin reivindica un anarquisme social sustentat en els vincles col·lectius, socials i organitzatius.

Veure Anarquisme personal o anarquisme social : < https://rojavaazadimadrid.files.wordpress.com/2015/04/anarquismo-social-o-anarquismo-personal.pdf >

Crítica marxista a la TAZ: < https://www.lahaine.org/pensamiento/fundamentos_bey.htm >

Anarquisme social

L’anarquisme social posa el seu èmfasi en la conquesta de la justícia econòmica, que ha d’anar unida a la llibertat i al respecte a la llibertat individual (rebuig a tota forma d’autoritat, presa de decisions de forma horitzontal). Rebutja la propietat privada, ja que considera que és una de les principals causes de la desigualtat social. Proposa una societat on els mitjans de producció són col·lectius (portats pel conjunt dels treballadors), per tant, no existeix la propietat privada, i els fruits de la feina són repartits equitativament . Els principals corrents dins de l’anarquisme social són: el mutualisme (Pierre-Joseph Proudhon 1809-1865) l’ anarcocol·lectivisme (Mijaíl Aleksándrovich Bakunin 1814-1876), l’ anarcocomunisme (Piotr Kropotkin 1842-1876), el sindicalisme revolucionari / anarcosindicalisme (Fernand Pelloutier 1867-1901, Johann Rudolf Rocker 1873-1958, Carta d’Amiens, 1906), o l’ economia social del municipalisme llibertari (Murray Boockin).

Errico Malatesta (1853-1932) : És considerat l’últim gran pensador anarquista clàssic (Proudhon, Bakunin Kropotkin). Es va oposar a l’anarquisme individualista, ja que considerava que l’acció social no és més que el resultat del conjunt de les iniciatives individuals. Propugnava l’organització per arribar a acords i per evitar enfrontaments i que certs individus oprimeixin als altres. Malatesta va afirmar que l’home existeix gràcies a la societat, l’entorn i a la seva història. Considerava que les actituds individuals afecten al conjunt de la societat i que és necessària la col·laboració entre els humans perquè sigui possible la solidaritat. A més,defensa la participació dels anarquistes en els sindicats revolucionaris i la creació de sindicats en aquells llocs on no existeixin; però advertirà que el sindicat és un mitjà i no un fi; ha de ser una eina per a la pràctica revolucionària i la millora de les condicions dels treballadors, però adverteix que pot convertir-se en una organització burocràtica i amb tendència a la jerarquització i l’autoritarisme si es converteix en un fi.

Malatesta va criticar a aquell que es diu anarquista però no lluita per aconseguir la llibertat i la justícia a la seva vida diària, titllant-lo de pseudoanarquista. També va rebutjar la confusió entre el rebel i l’anarquista ; considerava que els rebels formaven part de la classe opressora perquè no rebutjaven convertir-se en opressors. De la democràcia representativa, criticava que es basi en la quantitat i no en l’equitat, i que en realitat pugui convertir-se en la capacitat d’enganyar a la massa.

Murray Bookchin (1921-2006 ): Historiador i professor universitari nord-americà. Ideològicament va evolucionar del marxisme al socialisme llibertari. Les seves teories defensen l’harmonia entre l’home i el medi-ambient, l’ecologia social (ecoanarquisme) i la descentralització econòmica i política, el municipalisme llibertari.

Considerava que la nostra situació ambiental és el resultat de la lògica capitalista, un sistema que només pretén maximitzar els guanys sense tenir en compte la vida. Entre els anys 50 i 60 integra les tradicions no jeràrquiques de tendència llibertària a l’ecologia. La seva filosofia de la condició humana, combina la naturalesa de la biologia i la societat en una tercera “naturalesa pensant” que seria una naturalesa conscient, ètica i racional. La seva ecologia social es basa en principis ètics que han d’acabar amb la jerarquia i dominació de l’home sobre la terra i de l’home sobre l’home, per construir una societat més democràtica i lliure. En el seu llibre The Ecology of Freedom [L’Ecologia de la Llibertat], denuncia la dominació humana i la destrucció de la natura, i argumenta el desenvolupament de la vida a través de la auto-organització i la cooperació evolutiva.

A inicis dels anys 70 desenvolupa la idea de el municipalisme, com el lloc on es desenvolupa la transformació social. A “The Next Revolution”, vincula el municipalisme llibertari amb l’ecologia social, on les decisions es prenen en òrgans horitzontals. El 1980 Bookchin va utilitzar el terme “Municipalisme llibertari”, per descriure el sistema en el qual les persones organitzades en institucions, prenen les decisions a través de la democràcia directa, poden exercir de contrapoder a l’estat i reemplaçar-lo per una confederació de municipis lliures .

Les idees de Bookchin, han influenciat a moviments i pensadors d’arreu del món, destacant entre ells, el moviment d’alliberament del poble kurd, organitzat en les unitats de protecció Popular (YPG) a Síria i el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK ) a Turquia , aquest últim en lluita contra l’estat turc des de la dècada de 1980. El líder d’el PKK Abdullah Öcalan, des de la presó, a partir de l’any 1999, influït pel pensament de Bookchin, va virar la seva ideologia marxista-leninista cap el Confederalisme Democràtic, una variant del municipalisme llibertari de Bookchin. El 2006, després de la mort de Bookchin, el PKK va declarar el filòsof i anarquista nord-americà “un dels més grans científics socials de el segle XX”. El PKK i les YPG promouen l’organització d’assemblees i organitzacions locals per exercir de contrapoder a l’estat turc, sirià, així com la lluita pels drets de la dona. A Rojava (Nord de Síria) que va obtenir la seva autonomia gràcies a les victòries militars de les forces de l’YPG (Unitats de Protecció Popular) i de la YPJ (Unitats Femenines de Protecció) a la Guerra de Síria, destacant les seves victòries contra l’ ISIS, s’han establert els principis del confederalisme democràtic, basats en el laïcisme, la democràcia directa, la igualtat de gènere, i el desenvolupament ecològic.

Takis Fotopoulos  (1940) : Filòsof polític grec i economista, va exercir com a professor universitari. A partir de 1997 va desenvolupar la teoria política de la Democràcia Inclusiva . En el llibre Cap a una Democràcia Inclusiva (2005), presenta el món actual enfrontat a una crisi multidimensional (ecològica, econòmica, social, cultural i política), provocada per la concentració de poder en mans d’elits que s’han beneficiat del sistema de mercat, de la “democràcia representativa” i d’estructures jeràrquiques, a costa de la resta de la humanitat. Fotopoulos per sortir d’aquesta crisi proposa l’abolició de les estructures jeràrquiques i la creació d’una societat basada en la Democràcia Inclusiva. Aquesta Democràcia, es basaria en la democràcia directa (participació de la població en els assumptes polítics mitjançant assemblees), la democràcia econòmica (propietat col·lectiva i control dels mitjans de producció), la democràcia social (autogestió en els centres de treball, en la educació i en la cultura) i la democràcia ecològica (creació d’institucions horitzontals on es transmeten els valors basats en el respecte al medi-ambient); en definitiva, en un sistema on a través de la creació d’estructures horitzontals i d’un canvi en els nostres valors, podríem decidir sobre tots els aspectes de les nostres vides.

Hacía una Democracia Inclusiva : http://www.democraciainclusiva.org/txt/CMyDI.pdf

Ecologisme

Arne Naess (1912-2009): Ecologista noruec que va estar implicat en diverses campanyes de defensa del medi-ambient. Va fer una crida a “pensar com una muntanya”, que significa: Comprendre que formem part de la biosfera i que per tant tenim la responsabilitat de protegir la resta d’éssers vius. Aquest plantejament filosòfic ens convida a pensar en els interessos del conjunt del planeta a llarg termini, abandonant el productivisme i els guanys econòmics a curt termini, si suposen un dany al medi-amb. L’expressió “pensar com una muntanya”, la va agafar del medioambientalista nord-americà Aldo Leopold, a Almanac de comtat sorrenc (1949). Naess reprèn aquesta idea i proposa l’ecologia profunda, si ens veiem com a part de la biosfera en el seu conjunt, com l’única manera de protegir el medi-ambient.

Naess introdueix la idea del “jo ecològic”, on la nostra percepció del jo està lligada a la consciència d’una comunitat més gran de tots els éssers vius. Naess considera que si ens sentim part d’aquesta comunitat, gaudirem d’una vida de major significat i plenitud.

Obres principals: Scepticism (1968), Ecology, Society and Lifestyle (1974), Thinking Like a Mountain -amb John Seed, Pat Fleming i Joanna Macy- (1988), i Life ‘s Philosophy: Reason and Feeling in a Deeper World (2002) .

Feminisme

Simon de Beauvior (1908-1986): Filosofa feminista existencialista, va exposar i va denunciar que al llarg de la història, la referència per mesurar allò humà, a partir d’una perspectiva exclusivament masculina. Per Beauvior el “jo” del coneixement històric és per defecte masculí, i que la seva parella binària és la femella, a la qual se l’anomena “l’altre”. El “jo” és actiu i posseeix el coneixement, mentre que “l’altre” és tot el que el “jo” rebutja: la passivitat, la manca de veu i la impotència.

De Beauvior va denunciar com les dones se les considera només com a iguals quan es comporten com els homes. Fins i tot aquells que han escrit a favor de la igualtat de l’home i la dona, han remarcat com les dones poden fer el mateix que els homes. Per Beauvior aquest argument és erroni ja que dones i homes són diferents.

Per als seus estudis sobre el gènere va utilitzar la fenomenologia, l’estudi de com es mostren les coses davant nostre. Considerava que cadascú construeix el món en funció del marc de la pròpia consciència, i que per tant, la nostra relació amb el nostre propi cos, amb els altres, i amb el món, està molt marcada pel fet de ser home o dona.

Va aplicar l’existencialisme a la idea de “dona”, animant a aquestes a separar-se de l’ens biològic de la feminitat, ja que és un construcció social. Aquesta construcció no ha de ser imposada pels homes o per determinat context social , sinó que està oberta la interpretació, havent-hi moltes maneres de ser dona, de triar. Si les dones trenquen tant amb la idea que han de ser com els homes com amb el paper passiu que els ha atorgat la societat, aconseguiran ser lliures i viure una existència plenament autèntica.

Des de la existència de la publicitats’ha creat una imatge de la dona que no és més que una construcció social imposada per l’home: Submisa, mestressa de casa, sempre jove, sexy, guapa i esbelta (segons els estereotips de l’època). Beauvior, convida a la dona a trencar amb aquests rols imposats per la societat patriarcal, perquè la dona pugui decidir com vol ser i viure.

Actualment, la publicitat sexista continua existint, encara que algunes empreses l’han eliminat, a causa de la pressió i denúncies del moviment feminista i d’una major consciència per part del consumidor: La publicidad sexista continua, però menos en las grandes empresas

Obres principals: Pirro i Cineas (1944), Per una moral de l’ambigüitat (1947), El segon sexe (1949), Els mandarins (1954)

Feminisme de la diferència

Critiquen el plantejament de Beauvoir de lluitar per la igualtat entre homes i dones, ja que consideren que les dones no són i no han de ser iguals que els homes. Defensen l’especificitat de la dona i critiquen el terme “igualtat” perquè implica una comparació entre sexes. Consideren que l’alliberament de les dones no s’ha de donar a partir de la neutralització del sexe, perquè suposaria eliminar les diferències sexuals, i el que s’ha d’aconseguir és una cultura que respecti a tots dos sexesd’aquí que posaran especial èmfasi en el canvi de llenguatge que consideren que margina el paper de la dona, emprant un llenguatge que tingui en compte la pròpia identitat de les dones.

Si bé el llenguatge no és neutre a l’usar-se en un determinat context, és discutible si canviant el llenguatge s’eliminaria el paper de poder de l’home. Així mateix, en una societat patriarcal s’utilitzen paraules i frases masclistes, o en determinats contextos, si fem servir només el masculí, podem amagar el paper de les dones. Però és discutible que parlant en femení en comptes de neutreaconseguim que la dona no sigui discriminada per motius de gènere. També hi ha qui fa servir els dos gèneres quan es refereix a homes i dones, o en cas de ser només dones, o més dones que homes, fa servir el femení.

El llenguatge és el reflex de la societat, però canviant el llenguatge no canviem la societat, el llenguatge és la closca, el mirall de la societat on vivim, si ens limitem a canviar la closca, el masclisme, encara que potser l’amaguem una mica, persistirà .

Luce Irigaray (1932) : Filòsofa, lingüista i psicoanalista belga, alumna de Jacques Lacan, psicoanalista que va explorar l’estructura lingüística de l’inconscient. A l’obra Espècul de l’altra dona (1974), crítica la visió de Freud i de Lacan sobre la sexualitat femenina, afirmant i denunciant que tot el llenguatge és de naturalesa masculina, ja que el domini del masculí va lligat a la racionalitat i el femení és vinculat a la irracionalitat. Considera que tots dos sexes mantenen una relació pròpia amb el desig, i per tant, també amb la bogeria. Irigaray rebutja els plantejaments igualitaris (crítica a Simon de Beauvior), perquè els considera com un discurs masculí, per ella l’important és que la dona trobi els seus propis desitjos, que no són els mateixos que els de l’home.

Afirma que el llenguatge no és neutre, sinó masculí, així que opta per la deconstrucció del llenguatgeLes dones no han de parlar necessàriament a través de l’imaginari masculí, sinó que necessiten les seves pròpies paraules i símbols que representin la seva experiència. 

Segons Irigaray, l’home veu com un perill la diversitat positiva de la dona (una realitat diferent al paper que li ha estat atorgat per l’home) ja que posa en perill els seus privilegis, crítica el “discurs falogocèntric”.

A tot arreu i en tot, el discurs dels homes, la seva parla, els seus valors, somnis i desitjos són llei

Sexes et rents (1987)

Hélène Cixous (1937): Filosofa francesa, escriptora, poeta, dramaturga, crítica literària i especialista en retòrica. El 1975 va escriure Sorties, estudi sobre les oposicions que solen definir la forma de pensar el món. Per Cixious, l’ésser humà té la tendència a agrupar els elements que formen el nostre món en parelles oposades (ex. dia / nit, foc / gel). Aquestes parelles, segons Cixious, sempre es troben en disposició jeràrquica, així considerem a un dels elements com el dominant o superior, associat a la masculinitat i a l’activitat, mentre que l’altre és vist com el més feble o inferior i és associat al femení.

Per Cixous, l’autoritat d’aquest patró jeràrquic està sent posat en dubte pel feminisme, i aquesta posada en dubte, suposarà i ja comença a suposar, un canvi per a la nostra manera de concebre el món i per a les nostres institucions socials i polítiques.

A la dècada de 1970, el moviment literari francès femení, reflectint-se en les idees de Cixous, comença a adoptar un llenguatge no binari jeràrquic.

Julia Kriesteva (1941): Filosofa i psiconalista d’origen búlgar. Kriesteva opina que si el feminisme pretén aconseguir de veritat els seus objectius, ha de ser més autocrític. Adverteix que a l’intentar lluita contra el poder dels homes, el feminisme pot adoptar una nova forma de poder. Considera imprescindible que per aconseguir l’emancipació de les dones, el feminisme es qüestioni la seva relació amb el poder i la societat, així com si cal “renunciar a la creença de la seva pròpia identitat”. Si no qüestiona aquestes relacions de poder i fins i tot la seva pròpia identitat, el feminisme corre el perill de convertir-se en un corrent més a dins del poder.

A l’obra Impostures intel·lectuals (1997), els professors de física Alan Sokal i Jean Bricmont, crítiquen el mal ús del llenguatge científic per part de Kriesteva i també Luce Irigaray, així com a altres filòsofs postmoderns com Delezue, o el psicoanalista i psiquiatra Jacques Lacan .

L’escàndol Sokal va donar més validesa a l’obra Impostures post-modernes . El 1996, Sokal va enviar un article pseudo-científic a la revista postmoderna d’estudis culturals Social Text. L’objectiu era comprovar com una revista d’humanitat publicava un article ple de coses sense sentit però utilitzant un llenguatge que sonés bé i donés suport els prejudicis ideològics dels editors contra les ciències empíriques. L’article es titulava Transgressing the Boundaries: Towards a Transformative Hermeneutics of Quantum Gravity (La transgressió de les fronteres: cap a una hermenèutica transformativa de la gravetat quàntica), va ser publicat a la primavera / estiu de 1996, i defensava la tesi que la gravetat quàntica era una construcció social (existeix perquè la societat creu que existeix, si no creguéssim en ella no ens afectaria). El mateix dia de la publicació, a la revista   Lingua Franca, Sokal anunciava que l’article era un engany, per demostrar com utilitzant un llenguatge post-modern, ressenyes aduladores i cites grandiloqüents fora de context, qualsevol plantejament pseudo-científic podia ser publicat i tenir la mateixa validesa que qualsevol altre.

Feminisme Universalista

Martha Nussbaum (1947): Filòsofa nord-americà, analitza i defensa que tots els éssers humans som iguals i que les diferències entre homes i dones han estat instaurades per oprimir a les dones en benefici dels homes. A la dona no se la tracta com un ésser humà, sinó com un mitjà de producció més per a determinats fins, normalitzant la seva discriminació, la bretxa salarial o la violència. Als països anomenats subdesenvolupats, la discriminació de la dona encara és més greu, Fins i tot, la seva alimentació en molts països és inferior a la dels homes, provocant una salut més precària, sent el blanc de tota mena de violències, entre elles la física. Les dones, especialment en aquests països, han de fer front a la manca de drets i llibertats individuals, com l’accés a l’educació, llibertat de culte, dret a l’avortament, mètodes anticonceptius, títols de propietat, etc.

Martha Nussbaum. Autor: Jerry Bauer

Aquesta situació de desigualtat de les dones, no permet el desenvolupament de les seves capacitats emocionals i cognitives. Per superar la desigualtat entre homes i dones, cal aplicar una justícia amb uns valors ètics universals. Així el seu feminisme universalista, busca canvis en les polítiques i l’educació que s’apliquin globalment. El feminisme ha de superar les fronteres nacionals, culturals, religioses, de raça i de classe perquè els estats modifiquin les seves polítiques pel que fa als drets de la dona.

La seva proposta de feminisme universalista, comparteix el concepte de justícia equitativa de John Rawls i el seu liberalisme polític. Però a diferència de Rawls, remarca que les persones són diferents segons la societat on viuen, les polítiques s’hauran d’adaptar a cada lloc i cultura. Aquestes adaptacions, però, han d’assegurar la vida, la salut, l’educació i el treball, i eradicar la discriminació cap a les dones.

Liberalisme

Socioliberalisme

John Rawls (1921-2002) : El filòsof nord-americà John Rawls, a Teoria de la justícia (1971), defensa un replantejament del concepte de justícia, que s’anomena “justícia com a equitat”. Aquest plantejament forma part de la teoria del contracte social , que considera que els individus han d’arribar a un contracte entre ells mitjançant la llei, ja que aquest contracte els porta més beneficis que els que poden obtenir per ells mateixos. Rawls proposa que aquest contracte s’ha de formalitzar mitjançant una sèrie de normes equitatives i justes per a tothom al marge de la condició social. És a dir, els principis de justícia en una societat on no existeixin, han de ser escollits després d’un vel d’ignorància, sense tenir en compte la nostra condició social (d’on venim, qui som o on vam néixer). Per Rawls, les normes idònies són aquelles en què totes les parts poden posar-se racionalment d’acord, sense tenir en compte la raça, la creença, la classe, o les capacitats de cadascú.

Obres principals: Teoria de la justícia (1971), Debat sobre el liberalisme polític (1993), El dret de gents (1999), Lliçons sobre la història de la filosofia moral (2000), La justícia com a equitat (2001).

Richard Rorty (1931-2007) : El filòsof americà Richard Rotry, estudia la tendència humana a concebre’ns en dues entitats: el cos, i l’ “ànima” (que utilitza el mateix llenguatge que la realitat). En Conseqüències del pragmatisme (1982), argumenta que l’ànima és una invenció humana.

La filosofia i el mirall de la naturalesa (1979), mostra la seva oposició a la idea que el coneixement consisteixi en representar correctament el món. Considera que no és possible que el coneixement representi el món perquè el que experimentem no és exactament el que és el món, i perquè la raó no treballa directament amb unes dades exactes sobre què passa al món.

Per Rotry no podem obtenir dades exactes, sinó que només ens fem conscients d’alguna cosa conceptualitzant-ho, i aprenem els conceptes a través del llenguatge. El coneixement es veu limitat pel context social en què vivim, la nostra experiència vital i pel llenguatge i coneixement que ens deixen expressar aquells que ens envolten . El que creiem bo o dolent canvia segons el context històric o tipus de societat. Considera que hem d’abandonar la idea que hi ha veritats morals definitives, és per això que se’l considera part de la filosofia postmoderna. Rortry diu que aquesta visió “pragmàtica” no vol dir que haguem de conformar-nos amb les injustícies o els problemes de la humanitat i el planeta, sinó que mitjançant el diàleg, l’esperança social i la solidaritat, podem aconseguir deixar un món més just als nostres predecessors.

Obres principals: La filosofia i el mirall de la naturalesa (1979), Contingència, ironia i solidaritat (1989), Forjar el nostre país. El pensament d’esquerres als Estats Units del segle XX (1998), Philosophy and Social Hope (2001).

Liberalisme conservador / neoliberalisme

Milton Friedman (1912-2006): Economista nord-americà, professor de l’Escola de Chicago, és considerat l’economista més influent en la adopció de polítiques econòmiques liberals a diversos països. Els seus plantejaments econòmics són partidaris del lliure mercat i la privatització de serveis i empreses públiques . Va ser l’encarregat de la privatització de serveis i empreses públiques al Xile de Pinochet, per ordre del també economista neoliberal Friedrich August von Hayek (1889-1992), a l’Argentina de Jorge Rafael Videla, i a diversos països del bloc de l’est amb la caiguda del “socialisme real”, com Polònia o Rússia. Va ser assessor dels governs neoliberals (en política econòmica) i conservadors (en polítiques socials) de Ronald Reagan i George Bush als Estats Units i de Margaret Thatcher al Regne Unit. En el llibre La Doctrina de Xocl’auge del capitalisme del desastre, (2007), Naomi Klein, realitza una crítica a les polítiques de privatitzacions aprofitant-se de moments de caos o crisi, com la caiguda del comunisme, desastres naturals (huracà Katrina ), cops militars (Pinochet a Xile) o guerres (Iraq), aplicada per Friedman i els economistes de la Universitat de Chicago, coneguts com els Chicago Boys.

Crític amb el keynesiasisme (la intervenció de l’estat per reactivar l’economia), la seva alternativa es coneix com monetarisme, una expansió suau i gradual de l’oferta monetària , que va adoptar la Reserva Federal dels Estats Units durant la crisi financera de 2008. Friedman considera que l’atur seria voluntari sinó existís una taxa d’atur natural, provocat pel fre, que segons ell, suposen els imposts i les polítiques públiques dels estats. Considera que el mercat és capaç d’auto-regular-se i corregir els seus errors a llarg termini .

El seu ultraliberalisme no era només en les polítiques econòmiques de privatitzacions, des-regulacions, sistemes de pensions privats, bons escolars privats, etc. sinó que a diferència dels governs conservadors que va assessorar, també es va mostrar partidari de legalitzar les drogues i la prostitució.

El 1976 va rebre el Premi Nobel de la Pau, tot i els posicionaments públics crítics amb el premi de diversos Nobel com George Wald (Medicina), Linus Pauling (Química i Pau), i Salvador Luria; i de les manifestacions massives en contra de la seva elecció per la seva política de privatitzacions a Xile.

Libertarians”: minarquistas i anarcocapitalistes

A diferència d’Europa, on vinculem el terme “llibertari” a l’anarquisme de caràcter socialista i en menor mesura a l’individualista anticapitalista, a Estat units el terme “libertarian” es refereix als defensors del lliure mercat i d’un estat reduït a la mínima expressió (minanarquismo) o eliminat (anarcocapitalisme).

Els ” libertarians” utilitzen el terme francès “laissez fairelaissez passer que significa “deixin fer, deixin passar”. Aquesta frase va ser emprada per primera vegada per Vincent de Gournay, fisiòcrata de segle XVIII, per mostrar el seu rebuig a la intervenció del govern en l’economia , utilitzant la frase completa de: ” Laissez faire et laissez passer, le monde va de lui même ; ” (Deixin fer i deixin passar, el món va sol). Al segle XVIII, Adam Smith va defensar la teoria del “laissez faire , laissez passer,segons ell, existia una mà invisible que guiava l’economia de mercat que al costat dels “egoismes responsables” ajuda al desenvolupament de l’economia, i per tant de la societat en general. Per a Smith la intervenció estatal frenava el desenvolupament econòmic i social.

Murray Rothbard Newton (1926-1995)Economista nord-americà, pertanyent a l’escola austríaca d’economia, va ser el teòric d’una forma de liberalisme extrem que va denominar anarcocapitalisme. Mitjançant el dret natural (iusnaturisme) jurídic respecte a la validesa dels drets individuals i recollint part de la tradició anarcoindividualista nord-americana, formula la teoria anarcocapitalista.

Rothard rebutja tot servei públic (subministrat per l’estat) i defensa que seria molt més eficient i moral que passessin a mans privades, argumenta que l’estat coacciona i impedeix la llibertat de l’individu de disposar de si mateix i del que ha adquirit. Vincula la llibertat a la propietat privada, i considera tot atemptat a aquesta última, com un atemptat a la llibertat. en política exterior va defensar la no intervenció, en aquest aspecte coincidia amb els plantejaments de l’esquerra.

En els seus postulats va influir Ludwig Heinrich Edler von Mises, també de l’escola austríaca. Els postulats de Von Mises van ser seguits, desenvolupats i actualitzats, per l’escola liberal-llibertària nord-americà.

Rothard va ser un dels fundadors, el 1971, del Partit Llibertari nord-americà , partit del qual va formar part fins al 1989. Posteriorment, es va apropar al paleo-conservadorisme, corrent neoliberal ultraconservadora, donant suport al candidat republicà Pat Buchan , que malgrat les seves postures reaccionàries en temes com l’avortament o l’homosexualitat, com Rothard, defensava l’aïllacionisme en política exterior, però finalment es va allunyar d’implicar-se en política directament.

En l’actualitat, un dels principals defensors dels postulats anarcocapitalistes i deixeble de Rothard, és l’economista nord-americà Walter Block (1941) . Així com Robert P. Bob Murphy (1956), també nord-americà, que pertany a l’Institut Ludwig Von Mises i ha treballat juntament amb Walter Block. A l’estat espanyol, el principal teòric economicista de l’anarcocapitalisme, és Jesús Horta de Soto Ballester (1956).

La bandera de Gadsden, va ser utilitzada pels patriotes nord-americans a la guerra d’independència, actualment és utilitzada pels libertarians a tot el món. La serp amb el lema ” Do not Tread on me ” (no em trepitgis), vol dir que el govern no ha d’intervenir en l’economia mitjançant impostos i regulacions. El color groc simbolitza l’or, els diners, i l’ideal dels mercats lliures.

Marxisme

Antonio Gramsci (1891-1937): Filòsof italià, va prendre distància alhora del materialisme monolític i de l’idealisme metafísic, formulant una teoria marxista lligada a la praxi, humanista i historicista, que va desenvolupar a la presó, sota el feixisme.

Gramsci reescriu sovint el paper de la política en la història, per escriure el caràcter transitori de l’estat revolucionari, remarcant que aquest desapareix en noves formes, gràcies a la capacitat dels treballadors per autorganitzar-se.

Desenvolupa la teoria de l’hegemoniaon revisa la relació entre la infraestructura i la superestructura pròpia del marxisme clàssic. Considera que en els països occidentals amb una forta classe mitjana culturalment compacta i un alt desenvolupament, la revolució només és possible si prèviament es conquereix la societat civil. No veu possible ni necessària una revolució violenta com la bolxevic, sinó una lenta transformació cultural que impliqui un canvi de mentalitats . Per Gramsci, la superestrutura, seria modificada pels intel·lectuals , que a través de les seves idees serien capaços d’influir a la mentalitat popular. Gramsci, a diferència de Marx, posa més èmfasi en la transformació de les estructures socials, en els costums, que en les condicions econòmiques d’una classe concreta que seria la destinada a fer la revolució (el proletariat industrial).

El pensament de Gramsci s’allunya de l’estalinisme, i exercirà una important influència sobre el Partit Comunista d’Itàlia (PCI) que després de la II GM, aconseguirà mantenir una autonomia més gran de Moscou respecte a altres partits comunistes europeus, i es convertirà en el partit comunista amb més suport social de l’Europa Occidental, disputant-li l’hegemonia política a la democràcia cristiana.

El fil humanista de Gramsci el recollirà Sartre, i la seva preocupació per l’anàlisi conceptual, Althusser.

Erich Fromm (1900-1980): va seguir la psicoanàlisi de Freud però donant-li una òptica humanista i esquerranaPolíticament es va posicionar a favor de la variant marxista del socialisme democràtic, propera als plantejaments llibertaris d’esquerres. Vincularà la teoria de les pulsions a la lluita de classes, i per posar les dues teories al servei de l’alliberament de l’home.

El 1924 descobreix la psicoanàlisi que exerceix a partir de 1927, i amb la seva dona, Frieda Riechmann (de la qual es divorcia el 1931 però manté la seva amistat tota la vida) va fundar el 1929 un institut psicoanalista que funcionava gràcies el suport de Holkheimer, en el marc de l’Institut d’Investigacions Socials, que va comportar que per primera vegada la psicoanàlisi entrés a la universitat. El 13 de març de 1933 els nazis tanquen l’institut, al·legant que les seves activitats són “hostils” a l’estat, Fromm, al costat dels intel·lectuals que formaven l’institut, Adorno, Horkheimer i Marcuse, es veu obligat a exiliar-se a Estats Units. Es desvincularà de l’institut el 1939 per discrepàncies amb els altres membres.

Durant els anys 40 Fromm va publicar nombrosos llibres on analitzava i criticava les tendències autoritàries de la societat contemporània i s’allunya de la teoria freudiana . Pel que fa al socialisme real, crítica especialment el model sovièticaixí com la societat capitalista, tot i que a Més enllà de les cadenes i la il·lusió (1952), reconeixia la influència de Marx i Freud en el seu pensament, i es declarava com un socialista humanista i democràtic.

La por a la llibertat (1941), Fromm compara la obediència cega en els sistemes totalitaris amb les religions monoteistes. Segons Fromm, les religions monoteistes eduquen des de la infància a l’obediència cega, a una autoritat superior a la qual no es pot dubtar de les seves decisions i poder, quedant l’individu com un servidor sense capacitat de voluntat. Aquesta mentalitat servil i d’obediència cega, seria la base psicològica que molta gent seguís cegament els dictamens de Hitler i altres dictadors.

Fromm va ser un defensor dels drets de la dona:

La comprensió total d’aquesta ideologia patriarcal exigiria un anàlisi més detallat. Només cal dir que les dones constitueixen una classe dominada i explotada pels homes en totes les societats patriarcals; com tots els grups explotadors, els homes dominants han de produir ideologies per tal d’explicar la seva dominació com a natural, i per tant necessària i justificada. Les dones, com la majoria de les classes dominades, han acceptat la ideologia masculina, encara que en privat sustenten les seves pròpies idees contràries. Sembla que l’alliberament de la dona va començar al segle XX, i que va acompanyat per un debilitament del sistema patriarcal a la societat industrial, encara que ni tan sols avui existeix en cap país una igualtat total, de facto, de les dones.

Veu l’home actual com un ésser passiu, sense inquietuds polítiques, socials ni culturals, que s’identifica amb la societat de consum. L’home es considera a si mateix com un bé de consum més i no utilitza el seu temps per formar-se i cultivar-se, per tenir un criteri propi, sinó que actua com un consumidor que ha d’aprofitar al màxim el temps. Si la societat funciona és perquè l’home és conformista i els seus gustos són estudiats per ser anticipats, enunciats i finalment venuts.

Erich Fromm (1974) Autor:
Müller-May

Fromm crida a l’home a vèncer la seva actitud passiva i alienada, a allunyar-se dels que l’estan convertint en un autòmatper trobar-se a si mateix i aconseguir ser lliure.

Obres principals: La por a la llibertat (1941), L’art d’estimar (1956), El cor de l’home , ¿Podrà sobreviure l’home? (1961) , I sereu com Déus (1966), La Anatomia de la Destructivitat Humana (1973), Del tenir al ser (1976)

Louis Althusser (1918-1990): Va estar adherit al Partit Comunista de França de l’any 1948 a 1980. Althusser va pensar de manera original la relació entre el marxisme, la societat i la filosofia. Intenta formular un marxisme estructuralista i científic, però deslligat de les condicions històriques concretes, realitzant una teoria de la revolució sense subjecte revolucionari. El seu treball va tenir repercussió mundial, però dos esdeveniments molt diferents el van enviar a la marginació i l’oblit:

El primer, el 16 de novembre de 1980, Althusser en un atac de demència assassina la seva dona, Hélène Rytmann; va ser internat en un hospital psiquiàtric, i al febrer alliberat, i se li van retirar els càrrecs a causa de la seva patologia, des de llavors i fins a la seva mort va portar una vida retirada del focus públic. El segonla caiguda dels règims comunistes a Europa de l’Est a la URSS a partir de 1989, i la reducció del suport social als partits comunistes a l’Europa Occidental.

Althusser formula una teoria del “discurs” que organitza a partir de dues tesis. La primera d’inspiració freudiana, posa èmfasi en que per descobrir el veritable sentit de qualsevol enunciat, cal passar “darrere” del contingut. La segona, procedeix directament de Marx. Afirma que el discurs filosòfic no té “autonomia” pròpia, sinó que és l’efecte d’un procés de “producció” determinat , fins i tot sobre-determinat per tota classe de constriccions estructurals d’ordre.

A partir de 1960 comença una gran tasca intel·lectual, entre 1960-1964 publica els seus principals textos sobre Marx, el 1965 publica un recull d’articles i entrevistes entorn a l’estudi dels textos de Marx, anomenat Per Marx .

Escola de Frankfurt – Teoria crítica

Herbert Marcuse (1898-1979): A Raó i revolució (1941) afirma que “el que és” no pot ser, contradient l’afirmació d’Hegel que tot el racional és real i que tot el real és racional. Adverteix que aquesta afirmació d’Hegel pot servir per justificar el sistema polític, sense necessitat de qüestionar-lo, ja que és real i per tant racional. Marcuse, no s’oposa a la raó , però diu que aquesta ha de servir per qüestionar i millorar la societat on vivim.

Va criticar la hipocresia de les societats capitalistes on vivim, que després d’una màscara i discurs democràtic, amaga l’explotació i la destrucció darrere de la productivitat i el creixement econòmic.

A L’home unidimensional (1964), assenyala com el capitalisme avançat a través de l’estat del benestar i el consumisme, ha aconseguit desactivar la capacitat de transformació del moviment obrer i dels moviments contestataris. El capitalisme ha aconseguit crear a través dels mitjans de comunicació de masses una sèrie de necessitats fictícies, que l’home al tenir la consciència alienada, creu que són necessitats reals (necessàries per a la seva existència). Per Marcuse la principal necessitat real de l’home és la llibertat, que la societat industrial moderna ha reduït per aconseguir crear éssers que només produeixin i consumeixin. Així, a diferència de Marx en què l’alienació de l’home és deguda al seu treball ja que se li arrabassa gran part de la valor produït (plusvàlua), per Marcuse l’alienació principal està enfocada en la manipulació de la consciència de l’home modern.

La gent es reconeix en les seves mercaderies; troba la seva ànima en el seu automòbil, en el seu aparell d’alta fidelitat, la seva casa, el seu equip de cuina. El mecanisme que uneix l’individu a la seva societat ha canviat, i el control social s’ha incrustat en les noves necessitats que ha produït

L’home unidimensional (1964)

Mitjançant l’art intenta superar la dominació de la consciència de l’home, cercant la llibertat . Però reconeixerà que l’art s’ha convertit també en part del sistema, ja que s’ha mercantilitzat i està sota el control de la classe dominant, per tant el canvi haurà de ser des de dins.

El seu pensament va influir en el moviment estudiantil i hippie dels anys 60, sent conegut com el pare de la “nova esquerra” (terme que ell va rebutjar).

El 2019, Edicions Godot, va publicar Tecnologia, guerra i feixisme, on es recullen una sèrie de textos de Marcuse dels anys 40 sobre les democràcies liberals capitalistes, l’auge del feixisme a Europa, o l’eficiència tecnològica en contraposició a la autonomia individual. Temes que tornen a ser de gran actualitat: Volver a Marcuse com el pensador de las sociedades autoritarias

Pàgina oficial d’Herbert Marcuse: https://www.marcuse.org/herbert/index.html

Theodor Adorno (1903-1969) : El 1944 va escriure al costat del filòsof i psicòleg Max Horkheimer, Dialèctica de la Il·lustració. En ella, s’analitza com la societat havia creat el concepte de raó per dominar a la natura i a altres humans. Per dominar la naturalesa, caldrà dominar-se a si mateix, així la creativitat individual queda subsumida en la racionalitat econòmica. La il·lustració seria el moviment que crea aquest concepte de raó i on gira aquest pensament, on la racionalitat i el coneixement científic posseeixen la veritat absoluta. En el nazisme, el poder del coneixement científic es posarà al servei d’una ideologia racista basada en el socialdarwinisme i en un sistema totalitari; causant la invasió d’altres països que va provocar la II Guerra Mundial i els camps d’extermini i l’holocaust.


Horkheimer a l’esquerra, Adorno a la dreta, i Habermas en segon pla, a la dreta, passant-se la mà pels cabells. Abril de 1964

Minima Moralia : reflexions des de la vida danyada (1951), Adorno crítica la tradició occidental d’ “absoldre i beatificar el ximple”, afirmant que la bondat forma part de tot el nostre ésser, tant a la nostra part emocional com intel·lectual. Al considerar el boig com un sant a què cal absoldre, se’ns divideix en dues parts diferenciades, incapaços d’actuar amb criteri. Per Adorno els mals actes no són únicament obra de la part emocional, sinó que també intervé la intel·ligència.

Assenyala, que la beatificació del boig també es pot donar de l’inrevés, beatificant la intel·ligència, pretenent realitzar judicis només amb la intel·ligència, sense tenir en compte les emocions. Per exemple quan en un un tribunal es demana el jurat que eviti tota emoció i se centri únicament en arribar a un veredicte “just”. Adorno considera fals que puguem millorar la nostra intel·ligència si eliminem l’emoció.

Las seves principals crítiques, aniran dirigides al consumisme, a la cultura de masses, i al desenvolupament tecnològic. A Filosofia de la nova música  (1949), explica com ha mort la indústria musical, que només s’interessa per vendre i crear més consumidors sense criteri. Considera que els mitjans de comunicació han danyat tant l’emoció com la intel·ligència humana, i la capacitat de triar i fer judicis morals; convertint-nos en ignorants i incapacitats per raonar. Pel que fa al desenvolupament tecnològic, considera que ens ha deshumanitzat ja que s’ha produït sense reflexió.

El veritable regalar tenia la seva nota feliç en la imaginació de la felicitat de l’obsequi. Significava triar, emprar temps, sortir-se de les pròpies preferències, pensar en l’altre com a subjecte: tot el contrari de l’oblit. Pocs són capaços d’això. En el cas més favorable, regalen el que desitjarien per a si mateixos, tot i que amb alguns detalls de menor qualitat. La decadència del regalar es reflecteix en el trist invent dels articles de regal, ja creats comptant que no es sap què regalar, perquè en el fons no es vol

Minima moralia: reflexions des de la vida danyada  (1951)

50 anys sense Theodor Adorno: apunts breus sobre els somnis i monstres de la raó

Adorno, es va enfrontar dialècticament a l’ascens dels nazis a Alemanya. Amb la presa de poder per part d’aquests, la II Guerra Mundial i la barbaritat de l’holocaust. Adorno com els seus companys de l’escola de Frankfurt, va escriure sobre les causes de l’arribada dels nazis a el poder. Considerava la causa fonamental de l’ascens nazi, a la decepció d’una part important de població alemanya amb la República de Weimar, i altres amb pes menor, com el suport de la burgesia a Hitler i la mobilització dels nazis. El 1967 realitza una ponència davant estudiants de Viena sobre l’extrema dreta: Aspectes del nou radicalisme de dreta .

Las teorias neomarxistas de Theodor Adorno vuelven con fuerza contra la extrema derecha

Jürgen Habermas  (1929) : Marx és una de les principals influències en el seu pensament (al costat de Kant) però d’aquest, critica que redueixi la praxi humana a la feina. Habermas intenta reconstruir el materialisme de Marx, afegint i desenvolupant la importància de la interacció mediada pel llenguatge.

Defensa que la societat moderna no només depèn dels avenços tecnològics, sinó també de la capacitat humana per criticar, replantejar i canviar les tradicions socials. Aquest qüestionament de les tradicions, es realitza raonant públicament, afavorint l’intercanvi d’idees, formant consensos, i donant veu a persones i idees que es poden veure no representades a les institucions estatals.

Habermas fa un repàs històric per l’esfera pública. Fins el segle XVIII la cultura europea era “representativa” o “figurativa”, les classes dominants justificaven el seu poder que emanava de Déu, mitjançant grans desfilades i obres arquitectòniques. Però també en aquest segle van aparèixer una sèrie d’espais públics (cafès, salons literaris, agrupacions de caràcter científic) fora de control de l’estat, on es podia debatre i raonar. Així, l’esfera pública es va convertir en un tercer espai, entre l’àmbit privat de la família i els amics i l’àmbit controlat per l’estat. Segons Habermas, aquest tercer espai, va suposar el qüestionament de l’antic règim, i va contribuir a desencadenar la revolució francesa de 1789.

L’expansió de l’esfera pública durant el segle XVIII i XIX, va suposar que les monarquies absolutistes fossin enderrocades i es desenvoluparan constitucions democràtiques o amb més drets democràtics, s’estengués la separació de poders, etc., encara que al segle XX, van tornar a sorgir idees i sistemes totalitaris.

A les democràcies liberals actuals, Habermas, adverteix que aquest tercer espai que frena el poder arbitrari, es troba amenaçat. Les causes serien: el control dels mitjans de comunicació per les grans corporacions, l’excés d’informació incessant, o la manca de crítica i preparació a l’hora de contrastar la informació que permet l’abundància notícies falses (fake news). El debat raonat es substitueix per les desqualificacions, insults, fake news i xafarderies sobre famosos.

A partir de la publicació de la  Teoria de l’acció comunicativa (1981), s’orienta cap a l’ètica discursiva, la defensa de la democràcia deliberativa enfront de la democràcia liberal o republicana i dels principis de l’Estat de dret. La democràcia deliberativa, proposa la participació col·lectiva en la presa de decisions polítiques sense eliminar la representació política.

Els crítics consideren la democràcia deliberativa com  elitista, ja que no totes les persones tenen prou cultura ni dialèctica per deliberar i decidir enfront d’altres, tot i tenir arguments i motius respectables o més interessants. Tampoc totes les persones tenen temps per formar-se i aconseguir una opinió fonamentada. Hi ha persones que no estan interessades a participar en política, tot i que les decisions polítiques afecten les seves vides, o la proposta majoritària pot anar en contra de la majoria o afectar seriosament a col·lectius minoritaris; encara que aquestes crítiques també poden anar dirigides a l’actual democràcia representativa.

Situacionisme

Guy Debord (1931-1994): Va ser un dels principals ideòlegs del Maig del 68. Va desenvolupar la noció sociopolítica de l'”espectacle” a la seva obra més famosa La Societat de l’espectacle  (1967). Va ser un dels fundadors de la Internacional Lletrista  (1952-1957) i de la  Internacional Situacionista (1957-1972). Als anys 50 Debord va ser un dels pioners de l’accés obert, amb la Internacional Lletrista, va posar en domini públic els articles de la revista Potlatch .

De jove va estar influenciat per les lectures de Karl Marx, l’anarcoindividualista Max Stirner, l’anarquista mutualista Pierre-Joseph Proudhon, Hegel, així com de clàssics existencialistes espanyols com Baltasar Gracián i Jorge Manrique; forjant així unes idees i actitud antiautoritàries i un existencialisme crític amb el liberalisme, el consumisme i els països del socialisme real .

La societat de l’espectacle, a través de les seves 221 tesis, es pot veure com la novetat del pensament de Debord no resideix en la crítica al capitalisme o la alienació, sinó en la crítica radical tant en la forma com en el contingut del sistema mercantil que aliena als individus en el seu dia a dia. Debord pren com a referència del seu pensament les obres de  Georg Lukács,  Karl Korsch, i sobretot  Marx  i  Hegel. A la base econòmica de la mercaderia i el concepte d’alienació d’aquests pensadors, Debord reinterpreta a Marx en la seva aplicació del fetitxe de la mercaderia als mitjans de comunicació contemporanis i àmplia el concepte d’alienació per incloure activitats més enllà de la feina. Per Debord, l’espectacle és la representació del capital acumulat en forma d’imatge. L’espectacle no és un conjunt d’imatges sinó una relació social entre persones mediatitzades per les imatges:

Tot el que una vegada va ser viscut directament s’ha convertit en una mera representació

La alienació convertida en espectacle suposa la separació de l’home tant del món real com de la seva pròpia vida, l’home ja no viu (Debord es referia a aquesta manera alienada de viure com no-vida), sinó que es converteix en un simple espectador.

Per Guy Debord allò que és experimentable no pot ser representat, i considera que la contemplació de simulacres o l’estimulació sensorial per mitjans tècnics eren succedanis vitals insuficients per viure plenament.

Davant l’espectacle i la vida alienant, Debord, es referirà a episodis històrics com la I internacional, la Comuna de París, l’ espartaquisme, la insurrecció de Kronstadt, la revolució anarquista durant la Guerra Civil espanyola; per mostrar com és possible alliberar-se de l’alienació (que trenca amb els llaços comunitaris entre treballadors) i organitzar-se entre iguals.

El 1973, estrena el documental La societat de l’espectacle , on s’alternen extractes d’obres amb alguns passatges del llibre, llegits pel mateix Debord:

Debord va publicar una sèrie de glosses com a revisió del seu propi llibre, titulades Comentaris sobre la societat de l’espectacle . On crida a superar els dos sistemes que van emergir al segle XX: el poder espectacular  concentrat  (es refereix bàsicament als països dominats pel “socialisme real” (on la ideologia de l’estat totalitari es presenta com una veritat) i el poder espectacular  difús  (on l’elecció veritable està en escollir una gran varietat de mercaderies). la combinació de tots dos es compleix a través de la incessant renovació tecnològica, la fusió econòmica entre allò públic i privat, la imposició d’un versemblant que no admet rèplica, i l’abolició de la memòria històrica. No menys significatiu que aquestes mutacions resulta la persecució i desqualificació de les maneres de viure diferents, els procediments polítics o els modes de pensament no colonitzats per l’espectacle. 

Postestructuralisme – Filosofia de la diferència

Gilles Deleuze (1925-1995): Filòsof francès, se’l considera un dels principals filòsofs de la diferència al costat de Michel Foucault i Jacques Derrida. Per Deluze el poder només pot ser múltiple, ja que si es redueix a un concepte, seria vulnerable, per això considera que hem de reaccionar davant qualsevol intent de manifestar-nos d’una sola manera.

A l’acabar els estudis l’any 1948, analitza i publica monografies de diverses figures clau de la filosofia moderna que transcendeixen el platonisme, el mecanicisme, i l’hegelianisme, com Bergson, Foucault, Hume, Kant, Leibniz, Nietzsche, Spinoza i artistes com Bacon, Jarry, Kafka, Proust, Sacher-Masoch. Posteriorment, va publicar les seves dues grans obres: Diferència i repetició  (1968) i  Lògica del sentit  (1969). I va escriure toms filosòfics eclèctics al voltant de conceptes com la diferència, el sentit, l’esquizofrènia, el cinema, la filosofia.

Deleuze va intentar “anar més enllà” de la filosofia moderna, mitjançant la recerca de la superació dels conceptes de la “representació” i la “divisió subjecte-objecte. Mitjançant textos desenvolupats per filòsofs moderns (Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Bergson, etc.), va qüestionar i es va plantejar superar aquests conceptes . Els crítics l’acusen de crear un “monstre” a partir de la seva interpretació de les obres d’aquests autors, posant en boca d’aquests filòsofs conceptes i teories que no defensaven. Des del materialisme, el filòsof francès Alain Badiou, deixeble de Jean-Paul Sartre, de Louis Althusser, i de Jacques Lacan, a Deluze. Clam de l’ésser, caracteritza Deleuze com un pensador tradicional i acadèmic, ja que pretén poder explicar la qüestió de l’un i el múltiple. El filòsof eslovè Slavoj Žižek, considera la postura de Deluze com idealista, definint la metodologia de Deluze a partir del d’allò conformat (matèria, pensament o llenguatge) per convertir-lo en immaterial.

Jean-François Lyotard (1924-1998) : La idea que el coneixement és creat per ser venut, apareix en el llibre de Lyotard La condició postmoderna: informe sobre el saber . L’ús del mot postmodern en el títol, amplia el seu significat i popularitat, marcant l’inici de el pensament filosòfic postmodern.

Per Lyotard, el terme postmodern es refereix a la incredulitat davant els grans relats, que segons ell generalitzaven i simplificaven massa el relat històric , per exemple la idea marxista de la lluita de classes com a motor de la història o la idea que la humanitat ha anat progressant cap a un coneixement superior i cap a la justícia social, gràcies el desenvolupament científic.

Lyotard considerava que el coneixement estava externalitzat, ja no ens ajuda a desenvolupar la nostra ment, sinó que s’ha convertit en informació emmagatzemada en bases de dades que pot ser comprada i venuda . Aquesta externalització del coneixement també comporta que es desvinculi de la veritat, i només es valori la seva utilitat segons determinats interessos. Deixem de qüestionar-nos si la informació és verídica, i ens centrem més en com vendre aquest coneixement, convertint-lo en una mercaderia. Lyotard va avisar que si el coneixement es converteix en mercaderia, les empreses privades podrien intentar controlar la informació, i decidir qui, i en quines circumstàncies, es pot tenir accés al coneixement.

Obres principals: Discurs, figura (1971), Economia libidinal (1974), La condició postmoderna: informe sobre el saber (1979), La diferència (1983).

Michael Foucalt (1926-1984): Un el dels filòsofs més interessants de la postmodernitat és Michel Foucalt. Foucalt, analitza com el nostre discurs, la nostra forma de parlar i de raonar les coses, es va configurant per una sèrie de regles (en gran mesura inconscients) i condicions històriques en què ens trobem. Com aquestes regles i condicions canvien amb el temps, també es modifica el nostre discurs , de manera que hem de comprendre els límits i condicions de cada context històric. Els conceptes actuals no serveixen per a totes les èpoques i cal fer una història de les idees per aconseguir traçar la seva genealogia.

“El llenguatge és la remor de tot el que es pronuncia; el llenguatge és el sistema transparent en el qual estem compresos “

De llenguatge i literatura

Per Foucalt, un error és el de concebre la idea del gènere humà com si hagués de ser natural i etern . Mitjançant una arqueologia del nostre pensament es demostra que la idea d’ “home” va sorgir com a objecte d’estudi a principis de segle XIX, és a dir, l’ “home” és una invenció recent.

La teoria del panòptic : La teoria del panòptic de Foucault es refereix als mecanismes de vigilància i control que graviten sobre tota la societat i que han portat a un profund temor apartar-se de les normes o de les disciplines establertes. Un panòptic és un edifici en el qual està apostat un lloc de vigilància que cobreix tot el lloc. Això vol dir que qui vigila pot observar tot el que fan els que hi són, però el vigilant no és visible per als altres. Per Foucalt en la societat opera un sistema similar al panòptic de la presó, però més simbòlic i abstracte. Els mecanismes de vigilància i control de la societat són molt més subtils, de manera que som constantment vigilats sense adonar-nos ni oferir resistència.Considera que estem en una societat disciplinària que mitjançant la vigilància pretén controlar i uniformar el comportament de les persones, i en cas que aquesta vigilància no fos suficient, s’implanten una sèrie de premis i càstigs. El missatge simbòlic que s’emet des de les institucions (educatives, estatals, mitjans de comunicació), és tan fort que les mateixes persones que estan sent controlades, també col·laboren en l’exercici de poder, autocontrolant-se, autocensurant-se o controlant els altres.

Foucalt denunciar aquest control, tot i que no va veure l’avanç espectacular de la tecnologia, especialment en el camp informàtic i internet, i la facilitat amb la qual podem ser controlats a través de la xarxa i els dispositius mòbils i com hem acceptat aquest control.

L’altre camp d’estudis de Foucault serà el concepte de poder en diferents contextos històrics i com aquest ha estat utilitzat sobre els marginats de la societat per justificar-se i perpetuar-se.

Jacques Derrida (1930-2004) : La seva obra està vinculada a la deconstrucció, l’anàlisi minuciosa de com llegim i interpretem el llenguatge escrit. Derrida afirma que molts textos estan plens d’ “apories”: escletxes, buits o contradiccions que la deconstrucció tracta d’identificar. Aquesta forma de llegir de Derrida no es limita únicament en descobrir que s’amaga darrere dels textos, sinó que també implica i qüestiona les relacions entre el llenguatge, el pensament o l’ètica.

Derrida introdueix el terme différance , que en francès es pronuncia igual que différence i que en castellà significa el mateix que diferencia, però que abans que ho va encunyar Derrida no tenia cap significat. El terme différance creat per Derrida, pot tenir tres significats que es troben en el verb différer (en castellà diferir): ajornar, ser diferent, i discrepar.


Delacampagne, Christian. Historia de la filosofia en el siglo XX . Ediciones Península, 1999. ISBN: 8483072084

Martínez Llorca, Fernando; Salgado González, Sebastià; Hernández Gonzalez, Francisco Javier; Rodó Sánchez, Pablo. Diccionario de citas de filosofia. 12 conceptos fundamentales en sus textos . Maia Edicions, 2010 ISBN: 978-84-92724-20-8

VVAA. El libro de la filosofia. Traducció: Montserrat Asensio i Anton Corrent. Edicions Akal, SA, 2011. ISBN: 978-84-460-3426-1

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s