La caiguda de la Unió Soviètica i el triomf de la doctrina neoliberal

slide_issue_293.jpg

Sens dubte un dels esdeveniments més importants de segle XX va ser la caiguda de la URSS i els seus satèl·lits. Important, perquè suposava la caiguda d’un dels sistemes (comunista) en litigi per la supremacia mundial en tensió constant (Guerra Freda) amb el bloc capitalista liderat pels EUA. Una caiguda, que no per factible, deixava de ser sorprenent per la rapidesa en què es van enfonsar les “democràcies populars” i la pròpia URSS.

La doctrina ultraliberal i anticomunista de Reagan

El 1980, Ronald Reagan succeïa a Jimmy Carter com a president dels EUA, Reagan havia participat en les purgues anticomunistes del Mccarthisme. Abans de la seva elecció s’havia declarat com a enemic de la distensió i de la signatura del tractat de SALT II, ja que segons ell afavorien la URSS en detriment dels EUA. Reagan no era partidari d’abordar les problemàtiques internacionals i estratègiques de forma conjunta, sinó de combatre el comunisme per tots els mitjans i arreu del món, ja que considerava superiors els valors del capitalisme liberal sobre una URSS que ja començava a mostrar problemes econòmics.

En el seu primer mandat, Reagan va llançar el major programa militar en temps de pau de la història dels EUA, la Iniciativa de Defensa Estratègica (IDE), coneguda com Guerra de les Galàxies, que pretenia crear un gran escut antimíssils que abastés tot EUA. Actualment se sap que el projecte va ser una notícia falsa per intimidar i pressionar la URSS. Una URSS que ja no posseïa els mitjans tècnics i sobretot financers per llançar-se a una altra carrera armamentística.

A nivell exterior, Ronald Reagan va llançar l’anomenada “Doctrina Reagan”, una política d’intervencions militars i ajuda a les contrarevolucions anticomunistes per enderrocar règims marxistes al tercer món: Invasió de Granada el 1983, suport a la contra nicaragüenca i la guerrilla islàmica de l’Afganistan.

L’arribada de Gorbatxov al poder el 1985 i la seva política de Perestroika va permetre que Reagan en el seu segon mandat (1984-1988) donés un gir en la seva política exterior, oblidant la seva retòrica anticomunista i optant per una política pragmàtica. En conseqüència, el desembre de 1987 es va signar el Tractat de Forces Nuclears d’Abast Mitjà, que reduïa per primera vegada els arsenals nuclears de les dues superpotències.

La derrota soviètica a l’Afganistan

El 1973, el nou líder Daoud Khan va ser assassinat per oficials afganesos entrenats per la URSS, que van nomenar a Nur Mohammed Taraki com a president d’un govern pro-soviètic. Però Amin no s’entenia amb el govern de Moscou, a més les reformes socialistes i laiques d’Amin van xocar amb una bona part de la població aferrada a un pensament islàmic. En contra del govern es van crear els mujahidins islamistes i a més existia una lluita de poder entre les dues principals tendències comunistes. El 24 de desembre de 1979 la URSS envaïa Afganistan amb la intenció d’assegurar-se un govern prosoviètic i derrotar els mujahidins. Els EUA van armar als mujahidins al considerar que l’Afganistan estava fora de la zona d’influència soviètica, va boicotejar els Jocs Olímpics de Moscou i va embargar l’exportació de blat a la URSS.

La guerra es va convertir en un fracàs per la URSS, els 100.000 soldats soviètics només controlaven les ciutats, mentre grans extensions rurals eren controlades per la guerrilla islamista. Finalment el 1989, l’exèrcit soviètic abandona l’Afganistan, el resultat: 20.000 homes morts i milions de rubles perduts, amb una economia ja de per si en crisi. El resultat posterior de el suport dels EUA als mujahidins ha estat la creació de grups terroristes fonamentalistes com Al-Qaida i que el 1996 els extremistes islamistes dels talibans prenguessin el poder de país.

La crisi dels euro-míssils

Durant els anys 70, la URSS va desplegar a Europa central i oriental 330 míssils nuclears d’abast mitjà, amb la intenció d’intimidar els estats de l’Europa occidental, buscant a llarg termini l’allunyament dels estats occidentals dels EUA, ja que els Estats Units no s’atreviria a intervenir directament en sòl europeu. Després que la URSS trenqués les negociacions sobre els míssils, a finals de 1983, l’OTAN va instal·lar míssils Pershing més precisos que els SS-20 soviètics i amb un temps de vol a Moscou de 10 minuts.

En els quatre anys transcorreguts entre la decisió i el desplegament dels “euro-míssils” hi va haver enormes protestes pacifistes, sobretot a la RFA. Però finalment Helmut Kohl va aprovar la instal·lació de 108 míssils Pershing i 464 Cruise, sortint unida i enfortida la OTAN, fins que el 1987 el tractat soviètic-estatunidenc va eliminar les armes nuclears de mig abast.

Els intents de reforma de Gorbatxov: La Perestroika i la Glasnost

A l’arribar al poder el 1985, una de les qüestions immediates a resoldre era fins quan podia aguantar la URSS l’estirada armamentística-tecnològica impulsada per Reagan.

El projecte de Gorbatxov pretenia un canvi gradual en les estructures polítiques (Glasnost: obertura política) i econòmiques (Perestroika: reestructuració econòmica) dels països socialistes per adequar-se a les noves necessitats. En matèria política, Gorbatxov va introduir eleccions directes, va posar fi a la prohibició de partits polítics i va declarar que els països del Pacte de Varsòvia eren lliures per triar el seu futur.

En matèria econòmica es pretenia passar d’un sistema d’economia centralitzada i planificada a un sistema d’economia de mercat, però sense destruir tot el sistema d’economia planificada. Es va permetre certa autonomia local i es van liberalitzar els preus, així mateix es pretenia lluitar contra l’absentisme laboral propugnant la liberalització econòmica, contra l’alcoholisme, i donar més poder de decisió a les empreses sense haver de consultar a les autoritats. Es va fomentar l’empresa privada i les societats conjuntes per impulsar la inversió.

Les reformes de Gorbatxov, teòricament, no pretenien un retorn al capitalisme, sinó políticament una democratització del sistema, i econòmicament donar cabuda a la petita i mitjana empresa i fomentar la inversió estrangera. La qüestió és que el 1989 a causa de les problemàtiques nacionals (oposició al control de Moscou, independència) polítiques (reclamació de llibertat d’expressió, pluripartidisme, etc.) i econòmiques (crisi econòmica, llibertat per crear una empresa) dels països de l’est, especialment la població dels països satèl·lits de la URSS, estava desenganyada amb el sistema socialista, a Polònia i Hongria; l’oposició al sistema socialista s’havia organitzat en forts moviments de protesta. També cal destacar la propaganda occidental o els ciutadans que havien viatjat a l’Europa occidental i que havien vist els articles de consum i el nivell de vida que es podia obtenir en aquests països.

La caiguda del mur i el bloc de l’est

La primera peça del bloc de l’est que va caure va ser el mur de Berlín, allà a on oest i est es donaven l’esquena. El 9 de novembre de 1989, un mes després que Honecker fos substituït pel reformista Krenz i després de manifestacions demanant democràcia i llibertat, les autoritats van permetre el lliure pas entre els dos sectors de Berlín i el mur va ser enderrocat per la població. Amb la seva eliminació s’acabava amb el símbol més representatiu de la guerra freda i s’obria la possibilitat de reunificar les dues alemanyes.

muro-apertura--660x371.JPG

El 22 d’octubre es refundava la República Hongaresa, suprimint la denominació de “República Popular”, a Polònia el moviment opositor de caràcter nacionalista i anticomunista, estava comandat pel sindicat Solidarnosc i el seu líder carismàtic Lech Walesa i l’església, que amb l’elecció d’un papa polonès va complicar encara més la situació als dirigents comunistes, aquest fort rebuig al comunisme va comportar que al desembre el parlament prohibís el Partit Comunista.

A Txecoslovàquia, l’anomenada “revolució de vellut” comença amb les mobilitzacions estudiantils, al començament de desembre es forma el govern comunista de Milos Jakes, formant-se un gabinet provisional que integrava diverses forces polítiques. Les protestes però, continuen, i finalment Vaclac Havel, intel·lectual i símbol de la resistència al règim comunista, és elegit per unanimitat president de la República.

Totes les revolucions són pacífiques, excepte a Romania. Al desembre una manifestació a Timisora va ser durament reprimida. Com a resposta, Ceausescu, va decidir convocar una manifestació a favor seu en el centre de Bucarest, però la protesta va esdevenir una manifestació contra ell i la seva família, que va haver de ser dissolta a trets. A finals de desembre l’exèrcit es fracciona entre partidaris i detractors del règim, i la policia política, la Securité, es manté lleial al règim. Els combats tenen lloc a la capital i varies ciutats de país, mentrestant Ceausescu i la seva dona intenten fugir, però són capturats i assassinats. Es forma un Comitè de Salvació Nacional, amb un antic col·laborador de Ceausescu, Ion Iliescu, i es convoquen eleccions.

Així doncs, el 1989 van caure tots els règims comunistes europeus, les excepcions van ser Bulgària (1990) Albània (1992) i la mateixa Unió Soviètica (1991).

A la Unió Soviètica, el 1988 ja s’havien celebrat eleccions, que tot i no ser lliures, el PCUS ja no tenia tots els llocs de govern i es va formar una minoria de “reformadors” entre els quals es trobava Ieltsin.

El 19 d’agost de 1991 va tenir lloc un cop d’estat per part de militars contraris a les reformes de Gorbatxov, criticat perquè les reformes s’aplicaven massa lentament o pels comunistes que temien que destruïssin el sistema socialista, finalment va renunciar al seu càrrec. Yeltsin després de sortir al carrer amb diversos milers de manifestants per oposar-se al cop, va aconseguir realitzar un contraatac i fer-se amb el poder, al 31 de desembre va eliminar la URSS i va reemplaçar la bandera roja per la tricolor d’origen tsarista.

boris-gorbachov

Cal destacar especialment Iugoslàvia, que malgrat no formar part del bloc de l’est, era un país socialista -Tito havia donat marge a certa “autogestió” obrera, no alienat i format per diferents pobles. El seu enfonsament al juny de 1991, va provocar una brutal guerra civil (1991-1999). Sèrbia, amb l’excusa de protegir les seves minories de les diferents repúbliques, va intentar crear una “Gran Sèrbia” estenent el seu exèrcit i cometent matances sobretot contra els musulmans de Bòsnia i Kosovo, matances que també van cometre els ultra-nacionalistes croats, Ústaixes (recordats tristament per haver creat un estat col·laboracionista amb els nazis durant la II Guerra Mundial que va cometre exterminis contra jueus, serbis i altres minories), contra la minoria sèrbia del país.

Principals causes de la caiguda de la URSS i els seus països satèl·lits:

Causes econòmiques de la desintegració de la URSS:

  • Proteccionisme i centralització econòmica.
  • Massa pes de el sector secundari sobre el terciari.
  • Excés de despesa a causa de la cursa armamentística amb els EUA.
  • Estancament de la producció siderúrgica i petroliera.
  • Dificultats en el proveïment energètic.
  • Absentisme laboral.
  • Enderrariment de la URSS en telecomunicacions i informàtica (respecte al bloc occidental).
  • La pròpia Perestroika: Tesi defensada sobretot pels partidaris de planificació econòmica socialista o marxistes partidaris del manteniment de la URSS, assenyalen la pròpia Perestroika com a causant de la desintegració de la URSS, argumentant que el pas cap a una economia de mercat, va destruir i va desorganitzar la producció, creant inflació i des-proveïment. A més va facilitar que els interessats en el canvi de sistema actuessin sense consultar a la població i aprofitessin per enriquir-se especulant amb els articles de consum i la privatització de les empreses estatals. Si bé és cert que la disponibilitat de productes de primera necessitat havia baixat dràsticament i la inflació s’havia disparat durant la Perestroika, als anys 70 ja començava a fer-se evident la desproporció comercial entre les seves exportacions i importacions però va ser a mitjans dels 80 quan els problemes econòmics es van aguditzar.

Així doncs, seria la dirigencia soviètica (revolució des de dalt) la qual hauria provocat la “Gran Transició” cap el capitalisme, i en aquest aspecte tenen tota la raó ja que la desintegració de la URSS va ser duta a terme per part de les elits liberals del partit. Al març de 1991 en referèndum, el 80% de la població de la URSS es va mostrar favorable de mantenir la Unió Soviètica “com una federació renovada de repúbliques sobiranes i iguals en dret, en què es garanteixin els drets i les llibertats de les persones de totes les nacionalitats “.

Tampoc s’han d’ignorar les causes polítiques que descriurem breument a continuació.

Causes polítiques de la desintegració de la URSS:

  • Sectors del partit partidaris que van veure com el canvi de sistema els podria beneficiar econòmicament.
  • Control polític i intervencions militars de Moscou en els estats socialistes de l’Europa Oriental (Hongria 1954, Praga 1968) i l’Afganistan (1979-1989). Provocant el rebuig dels habitants d’aquests països i reclamant la plena sobirania enfront de la supeditació als interessos de Moscou.
  • Falta de llibertat i participació obrera en les decisions econòmiques i polítiques.
  • Entrada d’elements liberals en els càrrecs alts i intermitjos del PCUS.
  • Nacionalisme: Als països bàltics (Eslovènia, Letònia i Lituània) recolzats pel bloc occidental, així com en les Repúbliques de sud (Kazakhstan, Azerbaijan, Armènia i Geòrgia), en aquestes, últimes, s’han de sumar els conflictes interètnics i religiosos dins els pròpies Repúbliques.

Principals conseqüències de la caiguda de l’URSS i els seus satèl·lits:

Conseqüències econòmiques:

  • Increment de la desigualtat social: Especialment durant els primers anys de la transició del comunisme al capitalisme, baixa el nivell de vida de la majoria de ciutadans de les repúbliques socialistes. La fi de l’estat assistencial (gratuïtat i garantia de sanitat, educació, habitatge i treball), suposa l’aparició de l’atur, la indigència i la mendicitat. Apareix una nova elit econòmica, els oligarques, provinents de l’antic aparell soviètic que aprofiten la privatització de les empreses estatals per fer-se amos d’elles.

Conseqüències polítiques:

  • Reunificació d’Alemanya.
  • Partició de Txecoslovàquia en dos nous estats: República Txeca i Eslovàquia.
  • Instauració irregular de democràcies liberals en els països ex-comunistes de l’est (exceptuant Bielorússia). A Ucraïna, divisió del país entre l’est vinculat a Rússia i l’oest a occident que ha suposat l’esclat d’una guerra civil que amaga l’interès d’ambdues parts de controlar els recursos energètics, govern autoritari prooccidental que ha prohibit el Partit Comunista d’Ucraïna i pes destacable de l’extrema dreta i les Repúbliques pro-russes de Donetsk i Luhansk proclamen la independència. Rússia envaeix Crimea, on la majoria de població és russa i partidària de l’annexió a aquesta, amb una minoria tàrtara que ha anat tornant a la península després de l’expulsió durant el govern de Stalin. Democràcia amb forts tints autoritaris a Rússia amb la persecució i assassinat de periodistes. Dictadura a Turkmenistan.

Nacionalisme i ultranacionalisme:

  • Guerres civils a l’ex-Iugoslàvia, nacionalismes i creació de nous estats. Conflictes territorials a Geòrgia (Abkhàzia i Ossètia del Sud), Moldàvia (Transnístria), Ucraïna (repúbliques de Donetsk i Lugansk), Azerbaidjan (República de Nagorno Karabakh)-.
  • Ressorgiment de moviments ultra-nacionalistes en països ex-socialistes: Hongria, Ucraïna, Bulgària, Polònia o la mateixa Rússia.

Fi del món bipolar:

  • Hegemonía ideològica: S’aplica el neoliberalisme sense oposició, en els estats ex-socialistes així com s’acaba o es va minant l’anomenat “Estat de Benestar” a les democràcies liberals. El capitalisme neoliberal és vist com l’únic sistema possible, teoria de la “Fi de la història” de Fukuyama, Nou Ordre Mundial, G. Bush.
  • Hegemonía política i militar dels EUA, expansió de la OTAN a Europa. En els últims temps, però, Rússia ha tornat ha intervenir en el pla militar i ha recuperat influència en diversos territoris, a Geòrgia (Ossètia del Sud i Abkhàzia), Ucraïna (Crimea, Luhansk i Donetsk) i Síria. Putin aviva el record de la URSS i el transforma en nacionalisme, en retornar a una època on Rússia era gran.
  • Hegemonía econòmica dels EUA, Alemanya i Japó. Gran creixement econòmic de Xina i reforçament del seu paper a nivell internacional, esdevenint competidora amb els EUA per l’hegemonia mundial.

E. Hoffman, David (2003) Los oligarcas, poder y dinero en la nueva Rusia. Ed. Mondadori

Hosbawn, Erich, (2011) Historia del siglo XX. Ed. Crítica

Mammarella, Giuseppe, (2006) Historia de Europa contemporánea desde 1945 hasta hoy. Editorial Ariel

Poch-de-Feliu, Rafael. (2003). La gran transición 1985-2002. Barcelona: Editorial Crítica.

Lozano, Álvaro, (2007). La Guerra Fría. Melusina

Taibo, Carlos, (1995) Crisis y cambio en la Europa del Este. Carlos Taibo. Ed. Alianza Editorial.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s