Breu història de la bogeria

La bogeria és definida i tractada en cada cultura i en cada època històrica de manera particular, d’acord amb les idees hegemòniques de l’època. La bogeria no és una dada objectiva, sinó una dada històrica i social. A la fi del s. XIX s’abandona el terme bogeria, al ser considerada despectiva, i s’usa el terme malalt mental o ja més en l’actualitat el de trastorn mental, així se separa el trastorn de la persona, del seu caràcter i les seves vivències pròpies.

La bogeria a l’antiguitat


Els antics creien que la bogeria era sagrada, que era obra dels déus o dimonis. Les divinitats enviaven la bogeria, com a càstig o com a venjança. En aquesta època, les persones no eren culpables pel seu trastorn; sinó que eren considerades víctimes innocents de forces sobre les quals no tenien cap control.

A Mesopotàmia, Israel i Pèrsia, es consideraven els trastorns mentals com a possessions dimoníaques.

A Egipte, abans que els grecs, van reconèixer el cervell com la “localització de les funcions mentals”. Van descriure el trastorn emocional, denominat després com “histèria” pels grecs, atribuint-ho a una mal posició de l’úter, per la qual cosa fumigaven la vagina com a tractament, amb la intenció de tornar-lo a la seva posició original.

A l’Índia, la meditació budista s’utilitzava i s’utilitza com una forma de psicoteràpia per a trastorns mentals així com ajuda per superar les dificultats de la vida diària.

A Grècia, els grecs van ser els primers a estudiar els trastorns mentals des d’un punt de vista científic, separant l’estudi de la ment de la religió, van ser els més avançats en aplicar tècniques que es desenvoluparien més endavant com el diàleg amb el pacient, o la interpretació dels somnis. La medicina grega va buscar lleis universals que poguessin constituir la base d’una ciència real de la malaltia, investigant a fons les lleis que governen les malalties i buscant la connexió entre cada part i el tot, la causa i l’efecte. A més dels tractaments somàtics de l’escola hipocràtica, els grecs van emprar tres tractaments psicològics: inducció de la son, interpretació dels somnis (a càrrec de sacerdots) i el diàleg amb el pacient. Hipócrates va sostenir que les malalties es produïen per un desequilibri dels quatre humors essencials: flegma, bilis groga, bilis negra i sang. Petits excesos d’aquests tres humors i de la sang donaven lloc a personalitats fleumàtiques, colèriques i sangínies. Hipócrates va situar en el cervell la capacitat per pensar, sentir o somiar. Va ser el primer a proposar que els somnis són l’expressió dels nostres desitjos que accedeixen cap al coneixement quan s’eliminen les demandes de la realitat. També va ser el primer a descriure i classificar racionalment malalties com l’epilèpsia, la mania, paranoia, el deliri tòxic, la psicosi puerperal, les fòbies i la histèria.

A Roma, van seguir les filosofies gregues, estoica, i epicúria, i van postular que les passions i desitjos insatisfets actuen sobre l’ànima produint malalties mentals, que poden controlar-se aconseguint un estat mental sense pertorbacions o ataràxia.

Cels, va dividir les malalties en locals i generals, dins d’aquestes últimes va incloure les malalties mentals, que al seu torn les va dividir en febrils (deliris) i no febrils (bogeria). Va considerar necessari el confinament i els procediments restrictius (fam, cadenes i grillets) per al control de la violència, recomanant els ensurts sobtats com a tractament.

Després de la mort del metge grec Galè de Pèrgam, va començar l’era de l’obscurantisme religiós medieval. Galè considerava que el cervell era el centre de les sensacions i moviments, i que l’ànima era inseparable dels centres nerviosos. Va descriure dos tipus d’ànimes: animal o racional (en el cervell) i irracionals (al cor i fetge). Va dir que el clima influeix en les característiques psicològiques.

La bogeria a l’Edat Mitjana


Amb l’adveniment del cristianisme, la bogeria va ser conceptualitzada com a sinònim de pecat i defecte mortal. Es va considerar la bogeria com el resultat d’una possessió o un pacte amb el diable, com un efecte de la bruixeria. El boig era algú que es considerava controlat per les forces del mal, es va utilitzar l’exorcisme per extirpar el diable del cos de les persones presumptament posseïdes.

A l’ Edat Mitjana el boig no pot fer promeses, ni tenir paraula, ni testimoniar. A nivell jurídic no pot disposar dels seus béns, aquests pertanyen als seus familiars o tutors. No pot testificar davant de tribunals, ni fer contractes. A canvi, els parents del boig han d’assegurar la seva subsistència i cura. Els bojos estrangers són expulsats, de vegades després d’haver estat colpejats.

Durant l’alta Edat Mitjana sorgeix un enfocament “mèdic”, de la bogeria. Amb la creença que els bojos tenen una pedra al cap (la pedra de la bogeria), que origina la seva malaltia. Es realitzen operacions quirúrgiques per extreure-la.

Boscopiedra
“Extracció de la pedra de la bogeria” El Bosco o un seguidor del mestre. 1475-1480

La bogeria en el renaixement


Amb l’arribada del renaixement, s’acaben els exorcismes i les trepanacions de cranis. S’opta per eradicar als bojos directament, traient-los de la ciutat, dels carrers, de l’espai públic. Se’ls deixa en camps apartats i altres són posats en un vaixell sense timó enmig de la mar. Encara que també es demana als governants que proveeixin de mitjans per gestionar els pobres, dements i malalts, és el cas del franciscà Francesc Eiximenis que el 1385 va escriure un Regiment de la cosa pública destinat als Jurats de la Ciutat de València en la qual s’establia la responsabilitat dels governants per proveir els mitjans per gestionar a pobres, dements i malalts. A la Corona d’Aragó, en el Nord d’ Itàlia i a l’ Europa catòlica, moltes d’aquestes institucions eren ja en el XV civils i controlades pels municipis.
El 1567 Bernardino Álvarez, soldat retirat, inaugura el primer centre d’aquestes característiques d’ Amèrica, a Mèxic. També per Europa s’estén aquesta política de confinament: a Anglaterra Enric VIII inaugura el primer hospital per a bojos, el Bethlem Royal Hospital.

Per aquest canvi, serà clau la figura de Joan Lluís Vives i March, humanista, filòsof i pedagog valencià d’origen jueu, autor del tractat De anima et vita (Basileae, 1538) en què apunta diversos aspectes de psicologia i psicopatologia i nega categòricament l’origen sobrenatural de la bogeria.

Als de Vives cal afegir els estudis de Jean François Fernel (1485-1558), qui descriu diverses capacitats de la ment com la memòria, la intel·ligència, o el sentit comú, i que es reafirma en l’origen natural de la malaltia mental. Johann Weyer (1515- 1588), metge i humanista, i alguns altres metges com Corneli Agripa, Girolamo Cardano, Arnau de Vilanova (1238 – 1311), Andrés Laguna, Amato Lusitano o Lavínium Lemnio, tots s’oposen a que els bojos siguin cremats a la foguera i reivindiquen l’origen mèdic de la bogeria. Encara que en molts d’aquests autors es continua barrejant la bogeria amb el dimoni, la bruixeria o l’alquímia.

El 1511 Erasme de Rotterdam, publica Elogi de la bogeria, un assaig escrit en forma de sàtira en què crítica les supersticions i les pràctiques piadoses de l’església catòlica davant la pròpia bogeria. Malgrat ser més una crítica sobre les pràctiques del catolicisme contra la bogeria, va exercir una gran influència en la visió de la malaltia mental durant bona part de la renaixença.

La bogeria a l’Edat Moderna

Foucault assenyala que des del segle XV el boig era considerat com a portador de certa saviesa, fins al moment en què tant el boig, com el delinqüent i tots els marginats de la societat van a ocupar l’espai dels leprosos, dels empestats socials, portant a l’augment de les presons a la França de segle XVII (1).

Existien molts llocs reservats només per als “ximples” com l’Hotel Dieu que acollia només els “bojos”, o el Londres Bethlem on acceptaven una única sèrie de “bojos”. Quan s’internaven tan sols els “bojos”, és de fet una prova que es realitzava una determinació mèdica, cosa que passava en altres llocs.

Van augmentar els tancaments en els asils i els hospitals generals. Els metges comptaven amb pocs coneixements sobre la bogeria i els espais institucionals especialitzats no existeixen. Els “bojos” han de compartir espai amb delinqüents, desertors, prostitutes, borratxos, etc.

A l’Edat Moderna es classifica als bojos en tres grups: furiosos, deprimits i tranquils. Als furiosos se’ls intenta calmar amb dejunis, pals i dutxes d’aigua freda. De no resultar se’ls s’instal·la al cep. Com ultima mesura, se’ls fixa a un mur, mitjançant una cadena curta.

Els deprimits són aïllats en habitacions de al domicili familiar, separats de la resta de membres i sovint se’ls oculta de les relacions socials. Els “més tranquils” alternen amb la família i les amistats, al no constituir perill.

L’època de la il·lustració


Al s. XVIII comença a donar-se un tracte teòricament més humà als malalts mentals. A París, Philippe Pinel, director de l’asil de la Salpetrière, allibera de les cadenes als malalts aherrojados i confinats. Pinel, és considerat el pare de la psiquiatria moderna, explica l’origen de les malalties mentals per l’herència i les influències ambientals, en el seu Tractat de la bogeria va classificar les malalties mentals en quatre tipus: mania (deliri generalitzat amb agitació), malenconia ( simple, deliri parcial, de mà amb la depressió), mutisme (no parlen, tendència a suïcidar-se) i demència (pèrdua de les funcions mentals). Pinel tot i donar un tracte més moral als malalts mentals, com la supressió de les cadenes, continua fent servir les camises de força i les dutxes gelades per “tractar” als “alienats”. Un altre psiquiatre, Samuel Tuke ficava els bojos en asils i els aplicava càstigs fins que aprenguessin a actuar amb normalitat, és a dir de manera sumisa i ajustada al que la societat considerava “normal”. Això si, comencen a investigar i comencen a donar-se avenços en el coneixement de les malalties mentals.

Segle XIX


Al segle XIX, no paren d’augmentar el nombre de manicomis, aquests disfressaven la tortura com una forma de curació, un dels tants casos va ser a l’hospital psiquiàtric Charenton a París, on s’aplicaven com a tractament: mantenir-los lligats, submergir-los en aigua freda, cops i submergir-la cap en una banyera. En els manicomis anglesos utilitzaven un dispositiu rotatori en què feien girar el pacient a una velocitat vertiginosa, un altre tractament consistia a marcar-li el cap amb un ferro a roent perquè el boig recuperés el sentit. Tot això amb la finalitat d’anul·lar les seves idees i il·lusions, considerades anormals.

Francisco_Goya_-_Casa_de_locos
“Casa de locos” de Francisco Goya 1812-1819

Segle XX

Al segle XX es desenvolupen dues concepcions diferents de la malaltia mental:

  • Una concepció biologista: Les malalties són provocades principalment per trastorns biològics i genètics (Kraepelin, Bleuler).
  • Una concepció psicologista: Les malalties mentals són trastorns psíquics, desequilibris que han de ser tractats amb mitjans psicoterapèutics, encara que també pugui existir una base biològica (Jaspers, Freud). Freud s’enfronta al biologisme, creant un nou rol per al metge, aquest ha d’escoltar el pacient i a partir d’ aquí trobar els motius dels seus símptomes.

La concepció biològica al costat del Darwinisme Social defensat per la ideologia Nacional-Socialista va suposar l’esterilització i extermini de milers d’alemanys amb trastorns mentals o minusvalideses, un total de 300.000 persones van ser assassinades mitjançant el programa T-4 o “eutanàsia”. Els nazis consideraven als malalts mentals i minusvàlids com inútils per a la societat i una amenaça per a la puresa genètica ària (2).

Nazi Party poster showing how disabled people cost money and promoting eugenics and euthanasia of the disabled - the T4 program
Cartell del partit nazi on es fa propaganda del programa eugenèsic T-4:
“60.000 RM és el que aquesta persona que pateix defectes hereditaris costa a la comunitat alemana durant tota la seva vida. Ciutadà aquests diners també son teus “


Un altre exemple de mal ús de la psiquiatria quan està sota les ordres d’una ideologia (a més una ideologia que creu en el supremacisme racial), és el Darwinisme Social que seguia dels nazis el psiquiatre franquista Antonio Vallejo-Najera, el qual “va estudiar” a 297 brigadistes internacionals empresonats a Burgos i a 50 preses polítiques recloses a Màlaga, i va publicar els resultats en Biopsiquismo del fanatismo marxista, que segons el demostraven la inferioritat mental dels partidaris de la igualtat, social i política, la brutalitat del seu fanatisme i fins i tot la seva lletjor. En el seu llibre Eugenesia de la hispanidad y regeneración de la raza, Vallejo defensava la «eugenèsia positiva», el fi del qual era «multiplicar els selectes i deixar que morin els dèbils», és a dir els rojos. Les conclusions de la seva obsessió anticomunista es poden trobar en la seva obra La locura y la guerra: psicopatologia de la guerra española, en què advocava per la separació dels fills dels pares dels marxistes, ja que «la segregació d’aquests subjectes des de la infància podria alliberar la societat d’una plaga tan temible »(3).

També en la lluita contra el comunisme, però durant la Guerra Freda, entre els anys 1957 i 1964, la CIA va dur a terme el projecte MK-ULTRA, dirigit per Donald Ewen Cameron, el primer president de l’ Associació Mundial de Psiquiatria i ex membre del Comitè Professional de Tribunal de Nuremberg que va jutjar als nazis pels seus crims. El projecte MK-ULTRA pretenia trobar la manera de controlar la ment humana. Mitjançant la Conducció Psíquica, es creia possible corregir la bogeria, esborrar la memòria existent i reconstruir la psique del tot. Alguns dels experiments realitzats amb aquest fi, aplicats a persones sense el seu consentiment, van ser la radiació, els psicodèlics, la injecció simultània de barbitúrics i amfetamines i les descàrregues elèctriques al cervell (4).

L’ antipsiquiatria

Malgrat els avenços en psiquiatria al s. XX, molts malalts segueixen patint les pràctiques i medicació inadequada. En els anys 60 sorgeix un moviment anomenat anti-psiquiatria. Alguns dels principals membres d’aquest moviment són David Cooper, Ronald Laing, i Thomas Sasz; s’oposen a mètodes com l’ electroshock, els comes insulínics o la lobotomía. També s’oposen que els malalts mentals estiguin tancats contra la seva voluntat.

La psiquiatria oficial finalment ha acceptat alguns postulats de l’anti-psiquiatria, la lobotomía va ser eliminada, igual que els comes insulínics, tot i que encara s’utilitza l’electroxoc en alguns casos i la contenció mecànica. La psiquiatria accepta que les persones amb trastorns mentals han de ser incorporats a la societat, molts manicomis van acabar tancant. Actualment existeixen hospitals de dia i les estades en hospitals psiquiàtrics teòricament es reserven per a moments de crisi o per a persones sense suport familiar.

El DSM (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders)


El DSM és un manual de classificació dels trastorns mentals que proporciona descripcions i diagnòstics per tal que els psicòlegs, psiquiatres i investigadors en salut mental puguin diagnosticar, estudiar i intercanviar informació i tractar els diferents trastorns. La seva primera edició va sortir el 1952 com una variant de l’CIE-6. Va ser creat per l’ Associació Nord-americana de Psiquiatria (APA) i l’ Acadèmia de Nova York.

Una de les crítiques que es fa al DSM és la seva rigidesa a l’hora de classificar els trastorns mentals, de fet hi ha trastorns de personalitat que no poden classificar-se d’una manera clara. També hi ha el perill de classificar les persones segons el seu trastorn mental, quan cada persona pot viure el trastorn mental a la seva manera, sense que coincideixin els mateixos símptomes amb una altra persona que pateix el mateix trastorn. L’edició vigent és la cinquena, DSM-5, i es va publicar el 18 de maig de l’any 2013.

La indústria farmacèutica


A partir dels anys 60 hi ha un creixement espectacular dels psicofàrmacs. La prescripció d’antidepressius (5), ansiolítics (6), anti-psicòtics i estabilitzadors no ha parat de créixer. Hi ha una crítica per exemple de l’ús a llarg temps dels ansiolítics, que perden la seva eficàcia i a més poden causar addicció. Actualment hi ha un debat entre alguns psiquiatres i usuaris sobre si hi ha un excés de medicació i si no seria més efectiu que al costat del tractament psico-farmacològic la sanitat pública proporcionés més eines per prevenir els trastorns mentals i per donar suport psicològic a les persones que es tractin o no amb psicofàrmacs.

Hem fet un breu repàs des de l’antiguitat al tractament de la bogeria a Europa, faltaria per analitzar molts països on encara es practiquen mètodes inhumans a les persones amb trastorns mentals. A Europa s’ha avançat en el tractament de les persones amb trastorns mentals tot i que encara queden moltes llacunes, per exemple, encara que hagi disminuït molt respecte al segle XIX i part del XX, es continua aplicant l’electroxoc, la contenció mecànica i l’ingrés forçós. A més de la sobre-medicació que poden rebre alguns pacients i l’augment espectacular del consum de psicofàrmacs.

Estigmatització


Malgrat els avenços en el tractament dels trastorns mentals, el que pateix un trastorn i ho fa públic o no pot amagar els efectes del trastorn o la medicació, segueix estant estigmatitzat. És difícil que una persona hagi declarat públicament que està diagnosticada amb un trastorn mental trobi feina, pis, parella, sigui acceptada pels amics, veïns, etc. Sovint la persona amb un trastorn mental és desvaloritzada i menyspreada en la nostra societat. Es veu exposat a les emocions negatives que desenvolupen moltes persones davant d’ elles: por, irritació, excés de compassió. Hi ha trastorns mentals com l’esquizofrènia que es relacionen directament amb un comportament violent, altres com la depressió sovint es considera que el malalt està així per que vol, perquè no s’esforça. La persona que pateix un trastorn mental s’enfronta amb dos problemes: El propi trastorn mental i els problemes derivats de l’estigma.

Sobre la violència i els trastorns mentals les estadístiques diuen el contrari del que mostren algunes pel·lícules o titulars de notícies, les persones amb trastorns mentals no són més violentes que la resta, i en alguns casos com les dones que pateixen trastorns mentals, són elles les víctimes de la violència. Algunes dades de persones amb trastorns mentals i violència (7):

  • El 63% reconeixien patir violència física i verbal per part de la seva parella i d’aquests un 15% havien rebut violència greu.
  • El 46% referien haver patit violència física o verbal per part d’algun familiar, i gairebé el 30% violència greu.
  • El 8% de les persones amb malaltia mental havia patit violència criminal enfront del 3% que pateix la població general.
  • Davant d’aquestes dades, es troba la taxa de violència produïda per persones amb malaltia mental que se situa al voltant del 3%.

Tenint en compte que segons els experts una quarta part de la població patirà algun trastorn ansiós-depressiu durant la seva vida (8), seria interessant començar a acabar amb algun d’aquests clixés que vinculen la malaltia mental amb la violència o amb una incapacitat total.

Existeix també un estigma en positiu de les persones que pateixen un trastorn mental, com que són més creatives o intel·ligents. El trastorn el que pot provocar és que la persona trobi un punt de fuga per expressar els seus sentiments i pot servir com a tractament, però un trastorn mental no fa més creatiu a qui el pateix, amb la quantitat de persones amb trastorns mentals estaria ple de Van Gogh’s, Edvard Munch’s, Séraphine Louis, etc. i no és el cas.


(1) Foucalt, Michael. Historia de la locura en la época clásica. S.l Fondo de Cultura Económica de España, 2006

(2) Historia Virtual del Holocausto “Eutanasia: asesinato legal” <http://www.elholocausto.net/parte03/0309.htm>

(3) “Un marxista es un débil mental”. Investigación: Manipulación psiquiatrica. El Mundo <http://www.elmundo.es/cronica/2002/111/1011609459.html> 20 de gener de 2001-Núm. 11

Montse Armengou i Ricard Belis. Assessorament històric: Ricard Vinyes. Producció:
Muntsa Tarrés “Els nens perduts del franquisme (1ªpart)” TV3, 30 Minuts <http://www.tv3.cat/pprogrames/30minuts/30Seccio.jsp?seccio=reportatge&idint=333> 20 de gener de 2002

(4) “Proyecto MK Ultra” Wikipedia <https://es.wikipedia.org/wiki/Proyecto_MK_Ultra>Última edició, 2 de gener de 2018

(5) “España es la décima potencia mundial en consumo de antidepresivos”. redacción médica <https://www.redaccionmedica.com/secciones/psiquiatria/espana-es-la-decima-potencia-mundial-en-consumo-de-antidepresivos-4230> 11 d’abril de 2017

(6) “España en la cabeza de europa en el consumo de ansiolíticos”. imfarmacias <http://www.imfarmacias.es/noticia/13748/espana-a-la-cabeza-de-europa-en-el-consumo-de-ansioliticos> 30 d’octubre de 2017

(7) Javier Jiménez “¿Son violentos los enfermos mentales?” Magnet <https://magnet.xataka.com/preguntas-no-tan-frecuentes/son-violentos-los-enfermos-mentales> 27 d’agost de 2015

Laura Mata. Psiquiatra “¿Enfermedad mental y violencia que hay de cierto en esta asociación?” Personasque.es:<https://www.personasque.es/esquizofrenia/salud/diagnostico/violencia-enfermedad-mental-relacion-2391> 4 de maig de 2015

(8) ”Una cuarta parte de la población padecerá trastorno ansioso-depresivo”. La Vanguardia. Sanidad <http://www.lavanguardia.com/salud/20131007/54390635233/cuarta-parte-poblacion-padecera-trastorno-ansioso-depresivo.html> 7 d’octubre de 2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s