“1 de abril de 1939, cautivo y desarmado el ejército rojo…” Els motius de la victòria franquista

L’1 d’abril de 1939, Francisco Franco va emetre el seu últim comunicat de guerra en el qual anunciava la fi de les hostilitats militars. Però la guerra havia estat perduda ja abans pel bàndol republicà, quan el 16 de novembre de 1938 les seves tropes es veuen obligades a retrocedir i creuar el riu Ebre. El 23 de desembre l’exèrcit franquista inicia la seva ofensiva final contra Catalunya, s’inicia el massiu exili feia França on milers d’antifeixistes van ser reclosos en camps d’internament. El 26 de desembre, les tropes nacionals ocupen Barcelona, i finalment el dia 10 de febrer tota Catalunya queda en mans de les tropes nacionals.

Els oficials republicans lliuren Madrid; el 27 de març la zona centre-sud va sent ocupada pels franquistes, nombroses persones van intentar fugir en els ports mediterranis de València, Alacant, Gandia i altres, però la flota republicana havia marxat sent capturada a Bizerta al nord d’Àfrica, retinguda per les autoritats franceses i lliurada a Franco; destacar el paper nefast de les autoritats franceses en aquest cas i especialment en el tracte als refugiats espanyols. Els milers de refugiats havien perdut el seu únic mitjà per a escapar, una minoria que tenia diners per al passatge va fugir, altres es van suïcidar, i la resta va acabar en els camps de concentració franquistes.

Exiliats-Historia-Grafica-Catalunya-Autonoma_EDIIMA20140110_0530_15
Exiliats republicans al campo d’Amélie-les-Bains / Història Gràfica de la Catalunya Autònoma

Les conseqüències de la guerra i la victòria franquista especialment durant la postguerra estan clares (menys per un grup d’ “historiadors” simpatitzants del règim franquista, que minimitzen, o equiparen la repressió franquista amb la republicana o revolucionària): Exili, assassinats per motius polítics o per venjances personals, camps de treball, presó, confiscació de locals, persecució i prohibició de tota organització dissident amb el règim, imposició de la moral nacional-catòlica (versió espanyola del feixisme), prohibició de la llengua i cultura catalana, basca i gallega.

Però el perquè de la victòria del bàndol nacional encara continua sent motiu de polèmica. Hem de tenir en compte, que en realitat no es tractava d’una guerra entre dos bàndols, sinó entre tres, massa sovint s’engloba a la CNT i el POUM (un petit partit comunista oposat a l’estalinisme) dins el bàndol republicà i és cert que van donar el seu suport al govern de la República per la causa antifeixista però no és menys cert que la seva concepció de societat no era ni una dictadura model URSS, ni una democràcia burgesa, sinó que els treballadors controlessin ells mateixos la producció i distribució, és a dir, una societat horitzontal, sense patrons. Si es vol parlar de dos bàndols, almenys s’haurien remarcar les diferències en el si del bàndol antifeixista. Hi ha una eterna polèmica entre alguns simpatitzants del govern republicà i dels seus partits, com el PCE-PSUC, que assenyalen com a responsables de la derrota als revolucionaris de la CNT i el POUM, que amb les col·lectivitzacions obreres haurien causat la pèrdua de poder del govern republicà, és a dir, el descontrol. Per contra, alguns revolucionaris simpatitzants de la CNT o el POUM assenyalen la repressió republicana i comunista contra les col·lectivitzacions i l’obligació que les milícies passessin a l’exèrcit regular, és a dir, la centralització de la guerra i l’economia com a responsables de la pèrdua de suport i desànim entre els nombrosos treballadors revolucionaris, sobretot de la CNT. Més enllà del debat ideològic de les dues versions dels fets, els historiadors, (també alguns dels que simpatitzen més amb el PCE-PSUC o amb la CNT o el POUM) han assenyalat diverses causes de la victòria franquista:

  • El suport de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista al bàndol nacional i l’omissió de les democràcies liberals europees a ajudar a la República. Per a Alemanya i Itàlia els bombardejos contra les poblacions republicanes van ser el camp de prova pels posteriors bombardejos de la II Guerra Mundial. Bona part dels comandaments de l’exèrcit van passar al bàndol nacional, més de la meitat dels generals i de 4/5 parts d’oficials, però la República comptava amb 3/4 parts de la petita força aèria i més de 3/4 parts de l’antiquada flota naval que bloquejava l’estret de Gibraltar. Cal remarcar, que la combinació dels milicians de la CNT amb la Guàrdia d’Assalt i la Guàrdia Civil va ser clau per aturar el cop militar a Barcelona. Tots dos bàndols van haver de demanar ajuda exterior, sense l’ajuda militar i financera d’Alemanya i Itàlia a Franco i la no intervenció de la Gran Bretanya i França amb l’asfixiant embargament d’armes, difícilment Franco hauria pogut guanyar la guerra. El govern republicà només va rebre l’ajuda soviètica i de Mèxic, aquesta última es tractava d’una ajuda diplomàtica, apart que avions “xatos” o mosques soviètics no tenien res a veure amb els moderns bombarders italians i alemanys. Els bombardejos italians i alemanys van ser claus en la victòria franquista, castigant i desmoralitzant la retaguarda republicana. En el bàndol republicà, el material bèl·lic escassejava, i també l’alimentació entre la població. Les democràcies europees temien més a la revolució que a una dictadura feixista nacional-catòlica que mantingués els privilegis dels grans terratinents i l’església.
1358933175_968312_1358933834_noticia_normal
Fotografia de Sergio Trati del bombardeig de Barcelona durant la Guerra Civil, efectuat por un bombarder italià.
  • L’exèrcit franquista era de caràcter regular i disciplinat. El bàndol nacional, com les seves tropes, no tenia fissures. 37.000 camises blaves i 22.000 requetés a l’octubre de 1936, van ser enquadrats a la disciplina de l’exèrcit i sotmesos a la jerarquia militar i al comandament de caps i oficials regulars. Va disposar de subministraments bèl·lics constants i suficients per sostenir les seves tropes durant tota la guerra. En canvi la república amb la revolta va haver de reconfigurar les seves tropes amb milicians de partits i sindicats, entre ells la anti-estatista i antimilitarista CNT i també part de la UGT, els milicians es van oposar en un primer moment a entrar en un exèrcit regular jeràrquic. Aquí entraria la polèmica de si en comptes de enfrontar-se a un exèrcit regular ben equipat i preparat amb un altre exèrcit regular no prou equipat i dividit, no hagués estat millor fer una guerra de guerrilles com estaven acostumats els militants anarcosindicalistes en les seves lluites de carrer de “colpejar- amagar-se-colpejar “, com van fer els anomenats maquis de el PCE i la CNT a l’acabar la guerra i van prosseguir militants llibertaris sense el suport ja de l’organització. Més enllà d’estratègies bèl·liques, el que està clar és que amb la no intervenció i el bloqueig armamentístic europeu i amb l’ajuda que va rebre Franco, igualment hagués estat molt complicat derrotar el bàndol nacional.
  • La desconnexió del territori republicà. El carbó asturià i el ferro basc no podien abastir les àrees industrials de consum de Catalunya, València i la franja nord lleial, ja que els revoltats havien partit el territori republicà en dos.
  • La divisió entre el govern republicà i els revolucionaris, aquesta divisió tindrà el seu episodi clau en els fets de maig de 1937 i la substitució de Largo Caballero per Negrín, també del PSOE, on el govern de la República va passar a l’òrbita del PCE, el POUM és prohibit i Andreu Nin assassinat, així com les col·lectivitzacions promogudes pels treballadors de la CNT, el POUM i part de la UGT restringides i algunes eliminades, com la col·lectivització del Consell d’Aragó dissolta pel General Líster l’agost de 1937.
Imagen12
4 abril


Casanova, Julián. República y Guerra Civil. Vol. 8 de la Historia de España, dirigida por Josep Fontana y Ramón Villares.Crítica/Marcial Pons.  Barcelona, 2007.

Helen, Graham. Breve historia de la guerra civil. Editorial Espasa Calpe, 2007

Moradiellos, Enrique. 1936. Los mitos de la Guerra Civil. Península/Atalaya, 2004

El indigno recibimiento de los republicanos españoles en Francia cumple 75 años. Eldiario.es. Catalunyaplural.cat <http://www.eldiario.es/catalunya/indigno-recibimiento-republicanos-espanoles-Francia_0_216628906.html>

Hi ha 2 comentaris

  1. La historia no la cambiamos ni soñando, ya que después viene el despertar; una República con el apoyo que no tuvo en su día. ¿Por qué no se le dio? ¿Qué intereses al no apoyar, miedos o dudas generaba? La contestación, la escusa siempre mostrada era el crecimiento del comunismo, supongo argumento dependiente de como se lea la historia. Buen artículo, saludos.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s